Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies

Redacción
Martes, 27 de diciembre de 2016

Cocentaina recupera la festa ancestral de l'Home de les Orelles

Enviar por email

Article d'opinió de Francesc Gisbert, professor i escriptor.

L'Home dels Nassos o de les Orelles no és ni cap desficiós ni cap torracastanyes. Sinó un personatge de la nostra cultura popular, abans conegut, ara adormit en el túnel del temps. Però que amenaça de tornar i reviscolar i tot gràcies, a dos pobles valencians que en mantenen la flama encesa amb una festa: Ontinyent i Cocentaina.

 

Cocentaina celebrarà el 31 de desembre la I Benvinguda a l'Home de les Orelles, a partir de les 10:30, al Pla de la Font. Amb un cercavila, càrrec de la colla Mal Passet, un pregó escrit per a l'ocasió per l'escriptor Víctor Labrado i una gimcana en què els xiquets buscaran l'home de les orelles pel raval, per la Vila, pel Pla de la Font i el Nou Hostalet, com mana la tradició. L'activitat està organitzada per la Coordinadora pel Valencià i l'Ajuntament de Cocentaina.

 

Però, qui és el personatge en qüestió, conegut generalment per Home dels Nassos, i a Cocentaina, per l'Home de les Orelles? Té el seu dia, sense ser sant. El 31 de desembre. Té tants nassos, com dies l'any. Un niu de nassos a la cara. Està tot l'any amagat i només es deixa veure, si hi ha sort, el 31 de desembre.

 

La faena d'un any, la fa en un instant. Es mou tant, que ell a soles, en semblen molts. Ara es veu per ací, adés per allà, i abans en dos llocs alhora. Més que ràpid, és veloç. Capaç de pujar al tren de les deu, a Alcoi, i aparéixer a l'estació de València, a les nou. No té mèrit? Diuen que qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de cap d'any. Imagineu-vos!

 

Però, d'on naix la creença? La cosa ve de lluny. És ben probable que no estem davant d'una broma, ni d'una simple argúcia per perdre de vista els xiquets, bascosos durant tanta festa, sinó d'una recialla de la divinitat pagana Janus, el déu de la porta (janua, en llatí, d'on ve januarius, gener). Janus era el déu de les dues cares. Una d'ancià, l'any Vell, que mira el passat i tanca l'any amb una clau; i una altra de jove, que mira el futur i brinda amb una copa per cridar la sort. En la mateixa línia hi ha el Fumera, qui segons Joan Soler "té quatre ulls al davant i quatre al darrere". O l'Home de les Orelles, el seu cosí germà, encara vigent a Cocentaina, "amb més orelles que dies resten a l'any".

 

Siga com siga, el 31 de desembre existia i existeix el costum d'enviar els xiquets a buscar l'home dels nassos. Fugisser i poc trobador, no el descobrireu si no és és d'arrapa i fuig. Però si veure l'home dels nassos sempre ha estat empresa difícil, ara com ara, ho és més trobar un xiquet buscant-lo. Una de les moltes batalles del segle XX, de la qual se'n parla ben poc, és la batalla entre els xiquets i els cotxes. Hi hagué un temps que els infants eren els amos del carrer, i es passaven el dia fora de casa, corrent pertot, sense que els passara res. Ara, els amos del carrer són els cotxes, i els xiquets resten confinats a les cases, per por que els passe de tot si van solts pel carrer.

 

La festa de l'Home dels Nassos, com tantes altres festes tradicionals valencianes, és una oportunitat per a recuperar i reconquistar l'espai del carrer per als menuts, i de pas la llengua. La tradició de l'Home dels Nassos es conserva amb força nord enllà. Joan Amades en parla a bastament, en el Costumari, com també el documenta Joan Soler en el monumental Tradicionàrius i en l'Enciclopèdia de la Fantasia Popular. N'hi ha ciutats com ara Tarragona, que organitzen desfilades de repica'm el colze. Al País Valencià som més modestos, però cal destacar dos pobles on cada cap d'any, verdegen els rebrotins. Un és Ontinyent. Gràcies a l'espenta impagable d'Almudena Francés, gran contacontes i animadora cultural. I el segon, Cocentaina, vila comtal que tots els anys visita el seu cosí, l'home de les orelles. I que ara el rebrà amb una festa organitzada.

 

A Gandia, a Ontinyent, a part de la Safor... és conegut com l'Home dels Nassos, el nom més habitual. Víctor Labrado, en Llegendes valencianes (Bromera), ens dóna una descripció ben aproximada: "Criatura de presència discreta i enigmàtica, el seu nom, tan ben trobat, li ve de la rara propietat que el fa singular: mostra tants nassos com dies de l'any. Cada dia que passa li cau un nas, així els va perdent d'un en un i, en acabar l'any, se li acaben els nassos". Després, el primer dia de l'any, li tornen a eixir tots de colp.

 

L'exposició didàctica Els nostres monstres en la cultura popular, que ofereix la Coordinadora pel Valencià a les biblioteques i ajuntaments interessats, ha recuperat la iconografia d'aquest personatge gràcies a la il·lustració del llibre La Maria no té por. Llibre dels espantacriatures (Andana). Com també el podeu trobar il·lustrat en les Llegendes valencianes (Bromera).

 

Vos deixem amb un enllaç a l'explicació que Víctor Labrado va fer de l'home dels nassos en una ruta literària de Viatjant i llegint: Ibi Conta. Hi trobareu la descripció i un poema, un pregó, que ben bé podria convertir-se en l'himne oficial, el conjur màgic, per fer reviscolar l'Home dels Nassos als pobles valencians. Si el 31 de desembre eixiu a passejar, aneu alerta. Potser passe pel vostre costat, potser gire el cantó, potser baixe del tren o de l'autobús... l'Home dels Nassos.

 

Crida de l'Home de les Orelles
També enguany / com cada any
passat novembre, / caigut desembre,
m’ha dit algú / que el trenta-u,
punt de migdia, / quan és el dia
últim de l’any, / un home estrany
potser vindrà / o passarà:
un orellut / reconegut,
que és meravella / per tanta orella,
que diu que en té / tot el cap ple.
Aneu, xiquets, / petits, grandets,
tots a la plaça, / hui, per si passa
l’home d’aquelles / tantes orelles.
Potser t’espantes / perquè en té tantes
(si bé ho he entés) / que en té una més
que dies l’any. / No és cap engany:
Un homenet / que du barret,
abric, maleta, / l’esquena dreta,
bastó en mà. / No passarà,
o potser sí, / m’han dit a mi.
No cal dir més. /  Au, xiquet, vés,
baixa al carrer / tu el primer.
Feu corregudes / per avingudes,
places, cantons, / estacions
de trens, de bus, / públic confús,
bars, carrerons, / solars, racons.
Fugint, passant, / en un trencant
d’algun carrer / veuràs potser
l’home d’aquelles / tantes orelles.
Potser t’espantes / perquè en té tantes
(si bé ho he entés) / que en té una més
que dies l’any. / No és cap engany.


Víctor Labrado

Pagina 66 • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress