Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies

Megáfono
Miércoles, 22 de marzo de 2017

Llengua i educació a la capital de L'Alcoià

Enviar por email

Article d'opinió de Gerard Furest, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB.

Ja fa temps que vaig decidir no ser un més dels catalans que pontifiquen sobre la realitat valenciana sense haver trepitjat mai, o haver-ho fet molt de passada, el País Valencià. Un d'aquells catalans que, de manera absurda, fan una sinècdoque entre la capital i la resta del territori, tot pensant-se que la llengua ha tècnicament desaparegut entre els veïns del sud colgada per l'autoodi, i que resten bocabadats en comprovar l'ús social altíssim que la llengua manté en moltes comarques. Tant és així que, cinc o sis anys enrere, vaig introduir les claus al cotxe i em vaig dedicar a resseguir durant deu dies l'espina dorsal del territori. De l'extrem sud del Vinalopó al nord del Sénia, passant per totes les ciutats mitjanes del país, amenitzant les estones de conducció amb els grups referencials de la música en valencià.

 

 

Abans fins i tot d'iniciar el recorregut, l'únic que tenia clar era que no em podia saltar la ciutat de l'Ovidi i la Isabel-Clara Simó. I, de fet, per qüestions de bellesa urbanística i paisatgística i per motius encara més profunds, gairebé diria que sentimentals, és l'única que he revisitat amb una periodicitat gairebé anual. No es pot dir, per tant, que parlo sense coneixement de causa.

 

L'objectiu d'aquest escrit no és, però, autobiogàfic, sinó que vol abordar l'estreta interrelació que hi ha, al meu parer, entre la realitat educativa d'Alcoi i la pèrdua important en l'ús i prestigi de la llengua, especialment entre la població jove i de mitjana edat. Com assenyala Brauli Montoya a l'imprescindible llibre “La transmissió familiar el valencià”, la substitució lingüística a Alcoi va ser tardana, i no es va generalitzar a nivell social fins als anys 70 i 80 del segle passat. A banda dels factors històrics ja coneguts, com són la pèrdua de consciència col·lectiva com a poble i la pèrdua de prestigi del valencià, hi ha especificitats (en aquest cas negatives) alcoianes que han impedit la recuperació lingüística que sí que s'ha produït en altres ciutats mitjanes. D'entre aquestes especificitats, una de les principals és la més que sobredimensionada presència de l'escola concertada a la ciutat (9 escoles concertades per només 4 de públiques), però l'essencial és la nul·la sensibilitat d'aquestes envers la llengua pròpia de la ciutat. Així com en algunes ciutats la concertada s'ha vist, de grat o per força, obligada a assumir la realitat envoltant (més d'un 50% de línies en valencià, per exemple, a les concertades de ciutats com Algemesí, Dénia o Gandia), a Alcoi no és fins fa 10 anys que una escola (les Carmelites) va obrir una primera línia en valencià de les més de 20 que eren de titularitat privada. I el més greu: la perllongació en els anys d'aquesta situació, que podríem qualificar d'escandalosa, no sembla haver suscitat, a nivell de ciutat, un debat seriós sobre la responsabilitat lingüística subsidiària dels centres sostinguts amb fons públics.

 

És així com arribem a les dades escruixidores que mostra el diari Información d'avui 21 de març, en què s'informa que, de 9 concertades, només 1 ha optat per l'ensenyament avançat i integrat de les tres llengües, de manera que en acabar la seva escolarització els estudiants tinguin, com a mínim, plena competència en les dues llengües oficials i una competència si més no acceptable de l'anglès. No és difícil deduir, per tant, que la posició de les concertades alcoianes no és en cap cas pedagògica i en benefici de l'alumnat, sinó una posició resistencialista i ideològica, en contra del sentir majoritari de la ciutat, que sempre, exceptuant dues legislatures d'infaust record, ha estat governada per l'esquerra suposadament valencianista.

 

Sobre les conseqüències que té la posició de les esmentades escoles en l'ús de la llengua pròpia, crec que n'hi ha prou amb parar l'orella en els usos lingüístics dels alcoians per a copsar-ne l'abast. El valencià és la llengua d'ús majoritari (potser en un 70% o més) en les interaccions lingüístiques entre el segment d'edat major de 50-60 anys, és absolutament minoritari (potser un 15-20%?) entre la gent jove, i és la llengua de transmissió amb els fills (diria jo) d'un 30-35% de la població. Si, amb les matisacions que es vulgui, donem per bones a grans trets aquestes xifres, és important que tots els qui s'estimen la llengua, els qui no la volen veure desaparèixer de la seva ciutat, tinguin present l'axioma cabdal de la Sociolingüística: no et fixis tant en què parla la gent, perquè això només és la fotografia del present; fixa't en què transmet la gent, perquè aquesta és la fotografia del futur. Aquest és, sens dubte, un fenomen per a la reflexió, ara que d'aquí pocs dies parlareu de Llengua a la capital de l'Alcoià.

 

Tornem a les dades: d'un 70% a un 35% aproximat, i amb un percentatge important de població jove que ni tan sols té els nivells mínims exigibles en l'ús oral del valencià. Estem parlant, per tant, d'un decalatge fortíssim entre la gent de més edat i la gent de menor edat, una bretxa que fora de les grans ciutats i de les àrees metropolitanes no es dóna en cap altra ciutat del que en podríem anomenar l'interior. Ni a Ontinyent, ni a Xàtiva, ni a Alzira, ni a Vila-real, ni a tantes altres ciutats mitjanes del país com a la ciutat d'Ovidi no he percebut un descens intergeneracional tan alarmant. Un descens que em recorda, per cert, la descripció que fa Isabel-Clara Simó a “Sobre el nacionalisme” dels mètodes poc convencionals que empraven els professors i les mateixes famílies alcoianes per tal que els xiquets no amollessin de cap manera ni un mot en valencià...

 

La situació actual, per tant, no deixa lloc per a cap mena d'autocofoisme, i obliga a agafar, tant a la societat alcoiana com als poders públics, començant per l'Ajuntament, el rave per les fulles. Només prenent consciència de la dramàtica situació i amb dades objectives es podrà revertir la tendència descendent. I és que, després d'un decret de plurilingüisme fortament contestat per la dreta descastada i notablement favorable a l'assumpció de la llengua (i amb el qual un 54% d'escoles s'han afegit als nivells alts d'ús de valencià, les de la zona castellanoparlant incloses en el percentatge), només un 38%de els escoles alcoianes tindran l'any vinent un ús normalitzat i majoritari del valencià. Les altres, evidentment, faran el que han fet sempre: despersonalitzar els xiquets a nivell lingüístic i identitari, i alimentar la coentor insuportable de la carcúndia alcoiana. Un 38% alcoià que, per cert, no està gaire per sobre del 32% (ull a la dada) de les escoles de València ciutat, que sembla que de mica en mica es va despertant de la tan llarga i absurda proscripció de la llengua pròpia.

 

Vull pensar, malgrat la duresa de la situació fàcilment observable i escoltable, que a Alcoi encara hi queda una base conscient prou sòlida per a capgirar la situació. D'una manera o altra, i ara que bufen temps de canvi, jo també somio el dia en què, amb el permís de Gandia, baixaré a la capital de els comarques centrals, a la ciutat de l'Ovidi, i hi trobaré un poble viu, desprès, amb l'ajuda dels mestres, de la crosta de la coentor, retrobat amb la seva valencianitat essencial, i amb senders infinits davant seu.

 

Pagina 66 • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress