Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Redacción
Lunes, 9 de octubre de 2017
AMB 2 VÍDEOS, ACTE I CONCERT

Romà de la Calle i Faula Teatre reben els premis 9 d'Octubre

Enviar por email

Miquel Cruz ha llegit el manifest i La Primitiva ha oferit un concert.

L’acte institucional amb motiu del 9 d’Octubre ha tingut un component emotiu amb el lliurament dels premis al catedràtic i crític d'art Romà de la Calle i al grup Faula Teatre.

 

 

Tots dos premiats han rebut molts aplaudiments en reconeixement de la important tasca feta durant els nombrosos anys de les seues trajectòries.

 

Primer hi hagut un concert a càrrec de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi, dirigida per Eduard Terol, i seguit del lliurament dels premis 9 d’Octubre, el poeta Miquel Cruz ha llegit el manifest d'aquesta festivitat. L'acte ha estat conduït per la periodista Jésica Sempere.

 

 

 

La Primitiva ha interpretat un programa dividit en dos parts. En la primera els temes que s'han pogut escoltar han sigut: 'Novecento' de Joan Enric Canet, Tabal i Saragüells de Mario Roig, 'Crusllan' de José Rafael Pascual-Vilaplana i 'El Cant dels Maulets' de Ximo Caffarena. I en la segona: 'Donsaina i tabalet' de José Carbonell, 'De la terreta' de Camilo Pérez Monllor, 'Xavier El Coixo' de José Rafael Pascual-Vilaplana, 'La Santa Espina' d'Enric Morera i 'La Muixeranga', versió per a dolçaina, tabal i banda de Vicente López.

 

[Img #39969]

 

AQUEST ÉS EL MANIFEST ÍNTEGRE DE MIQUEL CRUZ:

 

Bon dia a totes i tots, alcoians, bon dia valencians! Deixeu-me que us diga com estic d’agraït, Ajuntament d’Alcoi, regidoria de Cultura i ciutadania en general d’acompanyar-vos en esta nostra Diada. Quin honor més gran poder donar la meua particular visió d’un Manifest que somnie que algun dia haja perdut l’essència que realment té, perquè això voldrà dir que el 9 d’Octubre formarà part d’una celebració diària de tots els valencians i valencianes, assolida amb el civisme que la caracteritza.

 

Si ens remuntem a l’època històrica, cal que citem un fragment que honora la figura del rei En Jaume I: “En l’any de nostre Senyor de 1238, lo molt victuriós rei e senyor en Jaume, de bona memòria, pres la noble ciutat de València, e la vespra del gloriós arcàngel sent Miquel foren alçades banderes del senyor rei en les torres del Temple per los moros. [...] Oh, virtut de rei! [...] lo dia de sent Deonís, donaren e lliuraren la dita noble ciutat de València al dit senyor rei”. Correspon a Melcior Miralles, autor d’El Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, de la dinastia dels Trastàmara. Ha estat considerada una de les obres més interessants del Segle d’or valencià. Un segle que no va produir grans obres historiogràfiques, contràriament al que havia succeït en la centúria anterior. És per això que aquestes paraules encara adquireixen un relleu de major transcendència. Les dues dates: el dia de Sant Miquel i el dia de Sant Dionís, han estat al llarg del temps carregades de folklore, sentiment –per allò dels dolços i la mocaorà– i tradició popular valenciana. Però a banda d’això, coincideixen amb la celebració del 9 d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, amb blau o sense blau. Això ningú ens ho pot negar.

 

Recorde la data amb una entranyable enyorança d’infància, perquè és ací precisament quan per les vespres de l’efemèride pintàvem a l’escola el símbol de conquesta del Drac, i a sota perfilàvem les quatre barres roges sobre el fons groc de la senyera. Avui, aquests colors els portem molt endins perquè representen una mateixa realitat territorial, cultural, lingüística i social. En paraules de Fuster, és així com el mateix Jaume I en la seua Crònica El Llibre dels feits– descriu l’emoció colonial que li va proporcionar la victòria damunt els moros: “Quan vim la nostra Senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçar-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra”. Segons el mestre Fuster “La «senyera» en qüestió, que els sarraïns hissaren per rendir-se, és la que es conserva a l’Arxiu-Històric de València: una tela blanca amb quatre ratlles grosses en roig. Sense blau, és clar”. Avui, el debat sobre la nostra senyera es troba fastigosament candent sota l’antigor d’un xovinisme promogut per les esferes polítiques d’una Transició enverinada per la poma franquista, reducte feixista d’aquells que titllaren a un alcoià de “poeta peligroso que colaboraba con la prensa roja”. Sabeu de qui parle?

 

Tal i com Amàlia Garrigós –amfitriona de l’acte 2016– va anunciar, el 2017 s’ha convertit en l’escenari perfecte per commemorar el centenari del naixement de Joan Valls. L’Ajuntament d’Alcoi ha estat el promotor principal d’un munt d’iniciatives i homenatges al poeta que ha escrit una de les obres més extenses i prolífiques de la literatura catalana del segle XX. El 9 d’Octubre del present any enaltim la seua figura. Fem un repàs de les fites més importants de l’any Valls: es va celebrar en aquest mateix teatre un espectacle multidisciplinar de la Corporació Musical Primitiva sota l’epígraf “Música per als versos, versos per a la música”, dirigit per Eduard Terol. L’Arxiu Municipal exposà un poemari inèdit del poeta, Tast d’eternitat, finalista al Premi València de Poesia de 1958. L’exposició “100 vegades Joan Valls” va estar inaugurada a la capella de l’Antic Asil. També s’organitzà a la Llotja l’exposició “Papers i Collages”, amb un munt d’obres d’artistes reconeguts. El núm. 426 de la revista Saó “Joan Valls, cent anys” fa “una passa més en el recorregut d’un camí que ha d’assolir horitzons més amplis i lluminosos per a la poesia de Joan Valls i per al poble que té el dret i el deure de preservar viu el seu llegat”, com afirma el coordinador del Quadern: Manel-Rodríguez Castelló. Existeix també una beca de l’Institut de Cultura Joan Gil-Albert adreçada a l’estudi de la seua figura i la seua obra. Al cap i a la fi, podem consultar totes aquestes activitats al bloc de l’Associació Amics de Joan Valls, encapçalada pel mateix Manel-Rodríguez Castelló.

 

Per què Joan Valls mereix tots aquests homenatges? Per què parlem de la seua figura un 9 d’Octubre? Sembla que la poesia sempre s’estavella contra un hàndicap social a hores d’ara encara salvable: “la poesia ha passat de moda i està abocada a la desaparició”, i més si està escrita en valencià, això sí que té data de caducitat, una afició de quatre bojos. Doncs no! La poesia de Valls, ara, està de rigorosa actualitat. La seua poesia s’ha convertit en una connexió interna entre el futur i el passat de la nostra història que sorgeix de nou de les cendres de les nostres arrels com un “Clam” del seu Tast d’Eternitat, en la solitud i la impotència humana del poeta:

 

I de vegades,

d’un aire negre embotits els pulmons,

plens d’espessíssima melangia

de veure com els hòmens

viuen entre nàusees i càlculs

i entre molses de subtil hipocresia,

clamem en el buit.

¡Quina inútil llibertat

clamar en el buit!

[...] Però us diré un secret:

Cap força amoixa

Aquest cràter plural de la inconformitat creixent,

Ombriva, absoluta,

Aquest gegant escorç de dolor antiga

Contra l’home-xifra.

 

Quina gran lliçó per als nostres polítics que han fet del clam d’un poble el silenci perillosament condescendent, fruit d’un atavisme històric encara latent. Quina inútil llibertat, clamar en el buit!

 

I si fa no fa, ja ha passat més de mig segle des que Joan Fuster va recórrer l’anomenada “Región Valenciana” amb l’objectiu de traçar aquella mítica guia de viatges publicada per l’editorial Destino titulada El País Valenciano, 1962. Però el trajecte de Fuster no va acabar en aquell bodegó mediterrani. Ha eixit recentment un nou projecte encapçalat per dos valencians: Josep Sorribes i Nèstor Novell, dos economistes que s’han endinsat en un nou viatge, de nord a sud, per les nostres comarques. Nou viatge pel País Valencià és una obra magna que té la intenció de despertar consciències de la rica realitat que tenim al nostre País “Valencià”. Una terra que ha patit l’espoli i la desforestació de pirates vestits de marca “Trama” dels grans dissenyadors de la corruptela valenciana. Aquests són els opressors de les nostres llibertats.

 

Valencianes i valencians! Despertem de terra de meravelles! Lluitem pels nostres drets com a valencians, recordem que molts lluitaren aquell històric 9 d’octubre de 1977 pel que seria l’Estatut d’Autonomia del País Valencià en el qual es definia la denominació de la nostra llengua com a llengua oficial, el seu procés de normalització i la incorporació del valencià a l’ensenyament. Hem de continuar la construcció de la nostra identitat com a poble, lluitar per un model d’ensenyament plurilingüe efectiu i real basat en l’assoliment per part de l’alumnat i el professorat de les dues llengües oficials i una estrangera, en aquest cas l’anglés. Des de l’Escola, el nostre deure és normalitzar la situació del valencià i també al carrer a través de campanyes institucionals que fomenten l’ús de la llengua pròpia en qualsevol situació i acabar així amb el conflicte lingüístic i la diglòssia que reflecteixen encara situacions de desprestigi. Per què ens avergonyim de parlar valencià en situacions no acadèmiques i en llocs castellanoparlants? Puc posar el cas de la ciutat d’Alacant, on hi ha dies que es pot escoltar més l’anglés que el valencià al carrer. I és que el sud necessita trencar el silenci, com denuncia la plataforma que porta el mateix nom. Amb aquest lema els docents de valencià del Baix Segura s’han associat per tal de canviar la situació de la llengua en aquesta comarca pel que fa a l’exempció del valencià. Per últim, cal l’ús normal i preferent del valencià en totes les institucions i administracions situades en territori valencià i forma part del seu deure el coneixement de la llengua pròpia.

 

Malgrat les circumstàncies, els valencians tenim una riquesa cultural ancestral que ja coneixem. En plena contemporaneïtat els artistes i escriptors actuals han heretat un llegat cultural valencià que s’ha fet palès en la seues obres. Gràcies al llibre de Jordi Tormo: Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, podem fer-nos una idea de l’ambient que es respirava a l’Alcoi de la dècada dels seixanta, a través dels versos de l’Ovidi dedicats al seu amic Joan Valls:

 

A Alcoi, durant molts anys,

cada dia, del carrer del Carme, n’eixia poesia.

La portava Joan Valls de la mà,

davall del braç o dins la butxaca...

Amb ella els carrers guarnia.

El cor dels homes lluïa,

els acostava als déus i els feia companyia.

Durant molts anys, cada dia...

 

Joan Valls va ser el nexe de connexió entre els seus contemporanis. Com és el cas d’Ovidi Montllor, qui s’introdueix seriosament en la poesia a partir de la lectura del poeta. També Antoni Miró va estar influenciat pels seus versos, així ho demostra al seu “Conte real tot recordant Joan Valls” i a la seua obra. Altra alcoiana coneixedora de l’obra de Valls, Ovidi i Miró, Isabel-Clara Simó, deia al seu discurs amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que “aquests Països nostres tenim moltes qualitats, tenim un bon planter d’escriptors i pintors extraordinaris” i alguns d’ells del País Valencià. En efecte, no cal nomenar-los tots perquè necessitaríem tot l’acte. Tot i que farem una excepció amb Jordi Raül Verdú, també autor del Manifest 2016 i que ha guanyat recentment el Premi Bernat Capó de Dénia pel seu recull de rondalles Contalles de iaios i iaies, un treball de camp, fruit de més de 25 anys d’experiència com a rondallista.

 

Finalment, voldria acabar aquest Manifest 2017 amb un versos dedicats a la figura de Joan Valls, qui ha estat en realitat el vertader pregoner de les diades del 9 d’octubre i que des de 2016 és l’amfitrió i protagonista omnipresent de les edicions dels Premis 9 d’Octubre, és així com celebrem enguany la seua segona edició. L’enhorabona al catedràtic d’Estètica Romà de la Calle i al grup de teatre amateur Faula Teatre, mereixedors d’aquest guardó. Joan Valls ha establert amb aquests primers premis un precedent que representa al País Valencià l’esperit cultural del 9 d’Octubre:

 

Arxiver, poeta, mestre i homenot de pur cor

ressonaven les paraules al centre excursionista

amb l’elogi obscè de les obres de Casp:

“per a amar-te es ben prou eixe vigor”.

 

Visca el 9 d’Octubre! Visca el País Valencià!

 

Miquel Cruz

 

Pagina 66 • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress