Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies

Redacción
Jueves, 12 de abril de 2018

Dones que disparen

Enviar por email

Article d'opinió de María José Peidro.

Tota la vida he pensat que si em pillara una guerra, jo no tindria la romàntica idea de quedar-me en casa cuidant els meus flills. Jo aniria a la batalla protegint els meus flls, la meua família, ma casa, el meu país (ma pàtria amada).


Em vestiria intentant protegir-me al màxim del fet que suposa disparar: canviaria metalls per pell, faldes per pantalons, bruses amb volants per camises, em cobriria el cos per no deixar a l’aire cap tros de la meua pell.

 

Intentaria camufar-me com un més i passar desapercebuda per a no ser, més fàcil, el blanc de l’enemic i dispararia, dispararia, dispararia...

 

En les festes del meu poble rememorem una batalla. Primer presentem triomfals les nostres forces. És moment de lluir i mostrar les nostres millors gal·les.

 

Després ens passem un dia posicionant-nos dins del poble i intentant arreglar-ho a bones: amb paraules i festins. I el tercer dia presentem batalla. Lògic és, doncs, que es parega de la millor manera possible a una batalla verídica.

 

Aleshores, per què ens empenyem en no fer-ho així? Si som guerrers del mateix bàndol en la batalla haurem de dur el mateix uniforme. No hauríem de complicar-nos tant ni de córrer riscos innecessaris.

 

Quasi seria millor dedicar més temps a viure la festa i divertir-nos!.

 

 

Pagina 66 • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2018 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress