L'HIMNE DE FESTES – Símbol d’Alcoi i dels alcoians

En l’edició anterior vaig fer referència al significat de la bandera d’una societat musical, la de la Societat Unió Musical d’Alcoi i del Concert en Moviment que ofereixen els músics en el desfile. A continuació vaig a parlar d’un altre símbol d’identificació, l’Himne de Festes d’Alcoi.

Tots nosaltres sabem que quan interpretem un himne, be de forma cantada, amb un instrument musical, també quan la taral·legem o simplement quan la memoritzem sense traure-la a l’exterior, estem expressant sentiments d’alegria, d’entusiasme o de fervor, així mateix podem expressar sensacions de tristesa o malenconia, ja que un himne és una composició emblemàtica d’una col·lectivitat, a més, la representació musical i literària d’un esdeveniment pel qual s’identifiquen i uneixen entre si les persones que la interpreten. Tanmateix, un himne pot estar dedicat a un Déu, a un sant o a un heroi, pot commemorar una victòria i fins i tot, un fet luctuós o una derrota en una batalla o en una guerra.

Tal com he dit, aquesta part versa sobre els autors de l’Himne de Festes d'Alcoi, el compositor Gonzalo Barrachina Selles, l'autor de la lletra en llengua castellana, el poeta i periodista Eugenio Moltó Botella i el traductor de la mateixa lletra al nostre idioma, l'escriptor Josep Sanç i Moia.

Si las Escenas Levantinas se titulasen “Caucasianas” y fuese un tal Barrachinisky su autor, en vez de Barrachina, esta “Suite” se hubiera oído en todo el mundo. Amb aquesta frase del compositor Pablo Solozábal Mariezcurrena vull encapçalar el meu petit homenatge a Gonzalo Barrachina Sellés, autor de la música de l’Himne de Festes d’Alcoi.

Gonzalo Barrachina va néixer a Alcoi el 29 de setembre de 1869. Els seus pares el van instruir en l’art de la música, alumne avantatjat de José Jordá Valor i Rafael Valor Andrés, en 1887 es va traslladar a Madrid per a continuar els seus estudis musicals baix la tutela dels prestigiosos professors d’harmonia i composició del Conservatori de Madrid, l’alcoià Juan Cantó Francés, (Autor d’obres com Andante y Polonesa i el pasdoble Mahomet) i Valentín Arín Goenaga. A Madrid compaginava els seus estudis d’harmonia i composició amb actuacions d’instrumentista d'oboè.

En 1893 va guanyar el Primer Premi en la especialitat d’oboè en el Conservatori de Madrid, (el seu professor era Fermín Ruis Escobés). i va obtenir per oposició una plaça en l’Orquestra de la Sociedad de Conciertos de Madrid, dirigida per Tomás Bretón Hernández, (autor d’entre altre obres de la sarsuela La Verbena de la Paloma). En l’any 1897 li van atorgar el Premí de Composició del Conservatori Madrileny. Després de viure a la capital on va treballar amb els reconeguts compositors Vicente Arregui Garay, Conrado del Campo Zabaleta i Ruperto Chapí Lorente. Va tornar a la seua ciutat on va fundar en 1905 la Sociedad de Conciertos de Alcoy. Des de l’any 1912 fins a la seua mort ocorreguda el dia 1 de maig de 1916, va ocupar el primer faristol de la Corporación Musical Nueva del Iris de Alcoy.

Dintre de la seua producció musical cal ressaltar un Himno a Alcoy amb lletra de José Abad Carbonell i cantat el dia 21 d’abril de 1911 amb la intervenció de més de mil veus d’infants d’Alcoi. Va compondre entre altres pasdobles els titulats Gratitud, Goya, Majas i Majos, aquest últim estrenat pocs dies després de la seua defunció, i el destacat Ecos de Levante, inspirat en cants populars d’Alcoi en el que sobreïx el solo d’oboè, estrenat i dirigit per ell mateix en l’any 1912.

El mestre Barrachina també va compondre sarsueles com Los Viejos Compadres o La Bella Zaida amb la composició “Sig” de la que més endavant parlarem. Composicions d’aire oriental com Romance Morisco, i la dansa morisca Árabe y Gitano, obra pòstuma de l’autor, dedicada a la ballarina Carmen Tórtola Valencia, investigadora, especialista i antropòloga en danses orientals, (aquesta obra es va estrenar en 1916 en la Glorieta i va ser interpretada en l’entrada de moros de l’any 1917).

Composicions per a veu i piano com Trist Record o Eterna Canción. Per a petita orquestra: Zambra Gitana en l’any 1903. Òperes, com Almila, creada per a xiquets. La Música Nova va estrenar per Santa Cecilia de 1909 la Missa a dos veus amb els meravellosos continguts del Benedictus i del Gloria.

Menció especial mereixen els poemes simfònics, Los Encantos de Merlín i La Venta de los Gatos (1911), inspirat aquest últim en la llegenda del poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer i estrenat per la Orquesta Sinfónica de Sevilla.

Adés transcrivia les paraules de Pablo Solozábal sobre la meravellosa suite Escenas Levantinas, ratificant aquesta opinió podem dir sense por de equivocar-nos gens que la partitura descriu genialment amb un estil dolç i tranquil i al mateix temps enèrgic i dinàmic, l’aroma del nostre camp i els costums del nostre poble. Està composada originalment per a Orquestra amb els moviments Ball de velles, Conte d’infants, En la trilla o Cant de batre i Dansa característica. En l’any 1906, Julio Laporta Hellín, transcriu per a gran banda aquesta obra i posteriorment, José Gisbert Andrés instrumenta el primer temps de la suite titulada En la Romeria. Vull ressenyar l’espectacular “solo” de trompa del Cant de batre, on recrea meravellosament un fragment del que posteriorment seria el nostre Himne de Festes.

Com a síntesi, cal destacar la coherència de Gonzalo Barrachina i la seua obra musical, la fidelitat a una manera d’entendre l’art de compondre, amb un gran poder expressiu, ric en timbres, matisos i una clara influència del post-romanticisme, i per descomptat, d’unes atractives i meravelloses al·lusions a la música moresca. Naturalment, va tindre una evolució, un progressiu domini de la tècnica compositiva, amb tot, qual escoltem la seua música, sabem que el seu art respon a una música original i pròpia, i aquesta música no és el producte d’una tessitura forçada, per això, l’obra de Gonzalo Barrachina està plena d’una fecunda i original inspiració.

Bé sabem que tots els himnes necessiten una lletra per a aprofundir millor en la ment de tots els sers humans, i en aquest cas en l'ànima dels alcoians, per crear els versos del nostre Himne, es va elegir al poeta, escriptor i periodista nascut a Alcoi, Eugenio Moltó Botella.

“... doblemente alcoyano, por nacimiento y por simpatía, consagró a nuestro pueblo lo más diáfano, íntimo y cultivado de su inspiración. Si algún día se quiere medir la capacidad de nostalgia alcoyana, se habrá de acudir a este varón nuestro”. Aquesta frase de l’humanista i escriptor Adrián Miró García descriu fidelment a l’autor de la lletra de l’Himne de Festes.

Eugenio Moltó Botella naix el 15 de març de 1862, estudia a València el batxillerat i la carrera d'advocat a Madrid. Posteriorment ja en Alcoi, exerceix els càrrecs de fiscal, jutge municipal i durant un període curt de temps, va ser regidor de l’Ajuntament de la ciutat. És membre del Círculo Industrial de Alcoy i de la Sociedad El Oriente també d’Alcoi, i és en aquest temps, quan comença la seua tasca d’escriptor i periodista.

És destacable la seua agilitat i la seua personalitat periodística, primerament de redactor amb el periòdic El Eco de Alcoy i posteriorment dirigint juntament amb Remigio Vilaplana Gisbert, el periòdic bisetmanal La Lucha. Durant un temps col·labora amb una revista caricaturista alcoiana titulada La Gilí. Degut a la seua disposició i competència és ràpidament reconegut com a periodista, escriptor i poeta. Dirigeix a Cadis el periòdic local El Observador i col·labora assíduament amb El Debate, diari de tendència catòlica editat a Málaga.

En l'any 1902, es trasllada a Bilbao on dirigeix La Gaceta del Norte, signa cròniques, editorials i articles. Des de l'any 1910 es fa càrrec de la gerència del mateix periòdic fins el 23 de juliol de 1934, dia que li sorprèn la mort. En memòria seua transcric un fragment que li dediquen els seus companys del rotatiu: ... su pluma ágil, florida (con su gran alma de poeta), delicada, brillante, hizo artículos y crónicas deliciosas, exquisitas, magníficas. Era de una riqueza de expresión y de una galanura y elegancia de frase insuperables. Lo que salía de su pluma siempre era bello, reuniendo todas las cualidades de la belleza. Como poeta era espléndido.

De la seua alcoiania podem donar fe per la qualitat de les obres que va escriure. Cal ressenyar l’apunt líric titulat Mariola, l’extens poema que relata l’epidèmia de còlera que va colpejar a Alcoi en 1885 titulat La Epidemia. Els poemes A San Jorge i A La Ciudad de Alcoy. En els Certámenes Científico-Literarios de Alcoy, va guanyar la Flor Natural en l’any 1914 amb el poema Alma alcoyana. En 1921, per commemorar el III Centenari del Patronatge de Sant Mauro (Patró d’Alcoi juntament amb Sant Jordi i la Mare de Déu dels Lliris) escriu el càntic titulat  Tu fe te ha salvado, on aconsegueix la Flor Natural. En l’any 1927 i amb Canto a Alcoy guanya el premi establert pel Cònsol de Bolívia.

Si fins ara hem parlat dels autors de la música i de la lletra, no seria just oblidar a Josep Sanç i Moia, poeta i escriptor nascut a Alcoi el 22 de novembre de 1884, festivitat de la nostra patrona Santa Cecilia i que va traduir la lletra al nostre idioma.

Aquest escriptor des de molt xicotet va viure fora d’Alcoi, però com li va dir al nostre Adrián Miró García ... això sí, em vaig endur la ciutat sencera, amb el Barranc del Cinc i Sant Cristòfol, la plaça Major i fins la placeta del Fossar. Va viure en França, Cuba, Mèxic, Califòrnia on va estudiar la vida dels indis. A 1931 torna a Espanya i viu a València on va tindre una significada rellevància en el ressorgiment de les lletres valencianes.

 En 1934 inicia la seua activitat literària col·laborant amb el setmanari Acció on publicaria baix el pseudònim de O de San Juan les cròniques titulades Regalíssia de Moro fins juliol de 1936. Posteriorment i ja en 1940 inicia juntament amb Xavier Casp i Verger i Miquel Adler i Noguerol la col·lecció L’Espiga de la Editorial Torre.

D’entre les seues obres, vull destacar Raïmet de pastor (1949), selecció de narracions de la nostra terra on no falta l’evocació a la de Serra de Mariola. En l’any 1952 publica una selecció de poemes titulada Camí i Alba. Col·labora amb la revista Lilia en 1953, any de la Coronació de la Verge dels Lliris, amb un emotiu poema dedicat a la Verge, ... Santa María, estel matutí, gemma del dia, llum del destí.

En 1954 publica Els pells roges, en la que descriu la vida dels indis americans. De la meua fullaraca, és el títol d’uns fragments dedicats a Xavier Casp i Verger, que comencen el 11 de gener parlant del captaire: La caixa sonora del seu violí, tenia quelcom de taüt, i l’arquet, semblant a una serra, el so, quin gemec. Hom surt del Conservatori, i llavors comença la gran similitud de la vida, aquest llibre el finalitza el 24 d’octubre. En l’any 1962 i dintre de la col·lecció L’espiga edita una obra netament espiritual on figura l’aparició mítica de Sant Jordi.

La seua darrera obra publicada va ser I Sant Francesc digué, drama en quatre actes sobre la vida del sant. Va morir a València en l’any 1962.

Salut i Música. Vícent Agulló                                                                                                                                    

En la següent i última entrega, parlaré de directors de l’Himne de Festes i recordarem les tres estrofes de la seua lletra com també la relació de fonts consultades.