Em demanen que escriga unes línies per a presentar-vos el llibre de 'La Maria no té por'. La veritat és el llibre més especial dels trenta-cinc que he publicat. D’entrada, és un conte infantil, sobre monstres de l’imaginari valencià, en gran format, amb unes il·lustracions precioses de l’artista italià Ricardo Maniscalchi.

Ara, no espereu trobar els monstres moderns del cine, ni els monstres del Hallowen anglés i americà amb què ens bombardeja la publicitat. Els personatges de La Maria no té por són aquells monstres que, antigament, no fa massa, invocaven mares i iaios per a espantar els xiquets quan es portaven malament.

Hi ha els butonis, uns dimoniets molt simpàtics, que entren a les cases pel forat del pany; hi ha la Quarantamaula, una criatura que es passeja per les teulades, amb l’agilitat d’un gat; hi ha les serps amb cabellera, que ens esperen a la revolta del camí; hi ha les mumerotes, els fantasmes de mentida; i moltes més criatures llegendàries, adormides en el túnel del temps. Volen tornar a la memòria, no per espantar, perquè ja no espantarien ningú. Sinó per fer-se amics dels més menuts i compartir fantasies i aventures.

La Maria no té por és un llibre amb història. Tot començà amb una telefonada del meu amic Dani Miquel. Sí, el cantant que va rodant de poble en poble, fent espectacles per als xiquets, i s’ha convertit en tot un fenomen de masses.

Em va telefonar un bon dia, a l’hora de la becadeta, com fa sempre, perquè sap que és l’únic moment en què segur que em trobarà amb el mòbil encés: “Francesc, Francesc, vull fer una cançó de por. I tu m’has d’ajudar!”. Mig lleganyós, vaig escoltar la proposta: volia compondre una cançó, sobre els espantacriatures, i necessitava que li donara noms.

S’havia llegit Màgia per a un poble (Edicions del Bullent), un altre llibre meu, una guia divulgativa de criatures fantàstiques, costums i creences màgiques populars. I considerava que el podia ajudar. El resultat va ser la cançó “La Maria no té por”, inclosa en el seu últim llibre-CD, Musiqueries II (Andana edicions). La cançó va funcionar molt bé. Els xiquets se la saben de memòria. I un altre dia, em tornà a telefonar, també a l’hora de la becadeta: “Francesc, Francesc, ara has de fer un conte. Jo cante la cançó i tu escrius un conte sobre els espantacriatures”.

Des d’aleshores, hi ha un lema que es repeteix per ara, popularitzat per Dani Miquel: “Ni Halowen ni Halowan. Nosaltres tenim Tots Sants”. Tots Sants, és una adaptació cristiana d’una celebració antiquíssima. Els romans s’adonaren de la força amb què estava implantada, en la cultura celta i pagana, i l’adaptaren com les Calendes d’hivern, per celebrar el Solstici d’hivern.

Ja ho havien fet, amb èxit, amb el Natalis Solis (reconvertit en Nadal), l’Arbre de Maig (Creu de Maig), les festes de la Parentàlia (la Candelera, de febrer), les Calendes d’agost (mare de Déu d’agost) i el solstici d’estiu (Sant Joan). Crearen el dia de Tots Sants, per a recordar als traspassats i com a símbol del final del bon temps. En la nostra cultura, Tots Sants és també l’època de l’any en què es conten històries por.  

Bé, el resultat de tot, ja sabeu quin és, 'La Maria no té por'. Un llibre molt especial per a mi. Que confie, també ho serà per a qui el llegirà, i per a qui l’escoltarà. El podeu trobar a les llibreries. I evidentment, a les col·laboradores en esta secció de Pàgina66, Exlibris i Lloréns.