La pluja ha volgut ser protagonista. La pluja. Eixa veïna tan nostra, sempre ben rebuda si entra de manera educada, llevat dels dies que fem festa amb els amics i en què ella s’encabota a vindre com li dona la gana. La culpa, com sempre, és nostra per triar com hem triat els dies rojos del calendari.

Afortunadament, hi ha llocs on continuar la celebració sense que la pluja se n’adone. Els actes previstos en la Glorieta s’han mudat uns metres més avall, a l’Àgora, que ha tornat a tindre aquell sabor tradicional de la segona planta de 'la Plaça' que sempre serà. L’acte institucional —convertit ja en tota una gala, lluny d’aquella antiga i senzilla lectura del Manifest— fa anys que es programa a cobert, al Teatre Calderón.

És 9 d’Octubre. És el dia dels valencians. I si hem de dir que més és aquest dia a Alcoi, podem afirmar que és el dia dels fets. Fets com a coses fetes, fets com a coses que passen, fets com a mostra senzilla que el treball de cada dia, dut a terme amb la voluntat de fer el bé, sempre té recompensa: almenys la tranquil·litat de la consciència.

Aquest 9 d’Octubre a Alcoi ha estat, per damunt de tot, el dia dels fets, perquè ha sigut reforçant aquest terme com els guardonats han demostrat la seua defensa de la cultura, de la vida i del coneixement de la nostra terra. El premi individual ha recaigut en el descobridor de fets Àngel Beneito, i el premi col·lectiu en el Pub l’Escenari, des d’on unes persones, sense més interés que anar fent, porten prop de 45 anys construint poble.

L’acte l’ha presentat Rossana Espinós, la filla de Nino el manyà, segons ha contat abans de facilitar al respectable el seu mòbil. L’actriu ha afirmat que, com aquell, quan li van dir de presentar la gala, es va sentir "llena de orgullo y satisfacción". Al mateix temps, Joana ha anat repetint les paraules d’Espinós en llengua de signes perquè l’acte fóra inclusiu, que tots tingueren cabuda, fins i tot els que tenen problema amb les diverses opinions sobre la humanitat i acaben escenificant, pel corredor del pati de butaques, la fugida davant la discrepància.

El Manifest

Carles Castillo ha sigut l’encarregat enguany del Manifest. Amant de la cultura, de les arts escèniques i del cinema —de les coses que es fan—, és també un professor que ha sabut transmetre a generacions d’estudiants la importància de saber què vam ser per a fer un món millor.

S’ha definit Castillo durant el Manifest com a ésser humà. Per això ha denunciat el genocidi a Gaza i ha demanat per Palestina un "visca", amb essa com marca el diccionari, perquè ell és mestre. I com a mestre especialista, ha assenyalat allò que molts obliden quan posen per damunt de la ciència la necessitat identitària: ha dit amb les paraules d’Ovidi Montllor en La cançó del cansat, "Parle català i ho faig a la manera de València".

Ha criticat la revisió dels temaris escolars que està fent l’actual govern autonòmic, eliminant els autors no nascuts a les comarques valencianes. "Llevaran també els autors sud-americans de la literatura castellana? ¿I els no anglesos de l’anglés?".

Per acabar, Carles Castillo ha citat Joan Fuster, parlant també de fets: "La llengua no ens la regala ningú, l’haurem de fer". Per això ha recordat que molta gent xicoteta pot fer coses xicotetes per a construir un gran muntó, com el seu net, que l’altre dia cantava El tio Pep i a ell li queia la bava.

Àngel Beneito, premi 9 d'Octubre individual

Àngel Beneito és historiador, descobridor i investigador de fets. Ha estudiat, explicat i publicat sobre qüestions tan rellevants com la demografia i la salut en el procés d’industrialització, la Guerra Civil Espanyola o el treball de metges i sanitaris locals. La seua aportació ha estat fonamental per a conéixer com cal l’ajuda escandinava durant la Guerra. Sense Beneito, ni l’Hospital Sueco-Noruec ni el Refugi de Cervantes s’haurien convertit en espai de memòria i reflexió sobre les conseqüències de la intransigència humana.

En eixir a rebre el premi, Àngel ha agraït al Consell de Cultura d'Alcoi haver pensat en ell per al guardó. Ha volgut compartir el reconeixement amb escultors, pintors i altres historiadors, especialment amb Paco Blay i Josep Lluís Santonja, amb qui tants treballs ha vivido. Ha afirmat que el premi és per a ell un honor per ser símbol de la identitat valenciana, i ha expressat un record especial als afectats per la dana a l’Horta Sud d’octubre de 2024 i a les víctimes del genocidi a Gaza.

L’Escenari, premi 9 d'Octubre col·lectiu

Escrivíem en Pagina66 fa uns quants anys —complien ells vint-i-nou, i ara ja en fan quaranta-quatre— que l’Escenari és molt més que el resultat de quatre amics, dos d’ells bessons, amb històries de ‘puta mili’ a Barcelona. Valoràvem aleshores el treball diari de Miquel, Amparo, Enric el Llarg i Dioni, i destacàvem que el bar era el resultat de la complicitat de tots, amics i coneguts, que conformen un espai diferent i únic on compartir és molt més que estar una estona junts.

Ara, al front, continuen Miquel i Amparo. Cada dia alcen la persiana amb una única intenció: fer. Fer amics, fer cultura, fer poble. I no han parat. Que si un concert, que si una exposició, que si un esdeveniment... Possiblement no hi ha artista ni persona amb inquietuds que no haja pogut mostrar-se des d’eixe menut escenari envoltat per la màgia escenogràfica d’Alejandro Soler.

Sempre compromesos i amb un “sí” per resposta, entre els noms que han fet cultura gràcies a l’Escenari trobem Ovidi Montllor, Xavi Castillo, Joan Manuel Serrat, Els Joglars, Albert Pla... Fins i tot una llavoreta del que després va ser Pagina66 va tindre l’oportunitat de mostrar-se en públic en aquell local de —on millor podia estar— la plaça de la Concòrdia.

És un premi molt merescut, encara que tots sabem que no ha estat aquest 9 d’octubre el dia més fàcil per a Miquel Soler: havia de pujar a un escenari i dir alguna cosa. Miquel és el paradigma de la bona persona: senzill, solidari, profund... i tremendament tímid. Ha parlat, i amb la saviesa que dona fer propers els grans fets, ha explicat la clau de l’Escenari: "Forma part de la vida dels que s’acosten a fer-se unes cerveses o uns cafés" en aquell espai acollidor que va crear Alejandro i que, encara que a Miquel li sembla més curt, ja fa 44 anys.

Toni Francés ha intervingut entre l’emoció dels premis i la commovedora conclusió amb la dansa en homenatge als nostres veïns damnificats i morts per la dana. Ha destacat que "Alcoi és cultura al carrer" i ha valorat elements únics de la nostra identitat.

Sobre els premiats, l’alcalde ha felicitat Àngel Beneito per tot el seu treball, que inclou la revitalització, a finals del segle passat, d’una institució fonamental en el coneixement històric de la ciutat: el CAHEHA (Centre d’Estudis Històrics i Arqueològics de l’Alcoià), així com la seua tasca de divulgació sobre l’Hospital Sueco-Noruec. Quant a l’Escenari, ha dit que "més que una cafeteria és una escola" plena d’efervescència cultural.

A més, Francés ha recordat que "la llengua no es fa als despatxos" i ha criticat la intenció del conseller d’Educació de modificar les proves d’accés a la universitat en detriment del valencià, el que considera "una estratègia per a destruir-nos com a poble". Ha afegit que "la llengua és una ferramenta per a unir als valencians i les valencianes, no per dividir, per a crear fronteres".

La Rapsòdia Valenciana de Manuel Penella i Festívoles de Rafael Talens han posat la nota musical valenciana a la gala. Enguany, l’encarregada d’afegir un dels valors culturals més importants del nostre territori —la música— ha sigut la Societat Unió Musical d’Alcoi, dirigida per Rafael Garrigós.

Músics d’aquesta formació han participat en la part final de l’acte: l’espectacle de dansa La desvetlada, que ha estat ballat, coreografiat i dirigit per la ballarina alcoiana Paula Serrano, amb la col·laboració de la intèrpret Marta Santacatalina, la veu de Noelia Llorens i la composició musical de Pablo Martínez. La partitura de la 'percusió rural' amb ferraments l'han interpretada Sergio García, Diego Cuervo, Arnau Copel, Joan Copel, Arnau Cloquell, Gerard Dueñas, Iago Pérez i David García.

L’obra és una reivindicació en suport als afectats per la dana de l’any passat i un homenatge a Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó. Han dansat al ritme de la percussió dels colps de les ferramentes netejant el fang, dels sons de la tempesta, de les persones intentant fugir de les aigües, del fang cobrint els cabells, dels crits... Una excel·lent manera de moure els mecanismes de la reflexió sobre què som i què representem com a poble quan tot sembla més important que la vida de les persones.