Article d’El MallUn dia en que vaig fer la visita als meus pares que estan en un geriàtric, escoltava a una senyora que deia del seu marit “si era una persona molt treballadora i mira en aquest moment en la situació que s’encontra” (malalt d’ alzheimer). Doncs bé, el nostre cos està programat per a nàixer, créixer i poc a poc fer-se malalt i morir-se, les nostres cèl·lules estan marcades per data de caducitat. Ens passem la vida agarrats al que som i al que fem i pensem que no ens pot faltar l’estima, la salut, el treball, els diners… Anem fent-se majors i no som capaços de reconèixer el missatge que la vida ens envia: ja som a les portes de la 3ª edat. D’açò no ens n’adonem mentre exercim de iaios i iaies, realitzem més tasques vitals per a la família, ofertem temps, tendresa, paciència per als néts… fins i tot subvencionem llars, es transmet saviesa i experiència i el que ens ha donat sentit a les nostres vides. Però el que passa és que el temps ens marca. La realitat es reflexa en el rellotge biològic i cronològic de la nostra vida. Els qui són ja majors poden negar-ho, controlant-ho o acceptant-ho. En la predisposició a acceptar-ho es troba l’essència que nidifica dins nostre. Com podem gestionar-ho? Vivim aquest temps difícil amb una relació complicada en el temps, en l’espai en la família i en la societat. Es presenten consecutivament i ens resistim a veure-les amb claredat i tanmateix alguns volem ignorar-les: dificultats per caminar, reducció o absència de contactes en altres persones, soledat, rigidesa de pensament i caràcter agrós, pèrdua de flexibilitat mental… Es comença a desvariar, a oblidar-nos de les coses, a tindre desinterès, una vida rutinària, costums i horaris fixes, sorgeixen els problemes vasculars, les depressions  i es va exclamant: per a que continuar vivint!. La inactivitat per les limitacions físiques i mentals van progressivament conduint-nos al confinament a casa o en un geriàtric. Un símptoma clar de que estem a les portes de la 3e i 4e edat és quan no ens adonem que ens fem pesats, quan ens parem en les lamentacions nostàlgiques i demés ‘batalletes’. El present per a molts majors es fa pesat, és un fàstic, es prefereix habitar en el record del passat (que en tenen molt), remuguen del present i el critiquen amb actitud condemnatòria i pessimista, cal afegir que són enormement  narcisistes. Els pensionistes han creat una cultura, una forma de viure, les tauletes de nit plenes de medicines, acumulades per la preocupació de la salut, molts van sovint al centre de salut com una activitat substitutòria. El que acaba complicant més la recerca de la vellesa es el baix nivell econòmic de molts, encara més en les dones, perquè viuen més que els homes i suporten més atacs. Caldria dissenyar per a tots, tant pels que estan a casa o en les organitzacions, ja siguen geriàtrics, centres de dia, centres socials..., a banda de les activitats lúdiques i de plaer que s'organitzen, un programa per acceptar la realitat que els toca viure, invertint temps de preparació i prevenció, en l'acceptació de les malalties, en l'autoestima, en com envellir en parella, en com viure la soledat, parlant de les possibles conseqüències, i donant eines d’aprenentatge per poder resoldre les possibles realitats, i proposar tècniques d'ajuda per encarar millor el que ens queda de vida. El Mall.