Aquesta setmana hem conegut que el número d’aturats a nivell estatal és el més baix dels últims onze anys. Són poc més de 3 milions de ciutadans els qui estan sense treball. Vaja per davant la meua enhorabona per a aquells qui han trobat feina: els diners que entren a casa, benvinguts siguen. Però si aquesta notícia fóra una escena teatral, cal analitzar molt bé què hi ha darrere el teló, és a dir, els canvis socials que estan tornant a produir-se una vegada més.

Anar complint anys té molts avantatges (si, si, els té), i un d’ells és que comences a vorer les coses amb perspectiva. M´explique.

Fa vint anys que sóc professor en Secundària. Al llarg de dues dècades (1999-2019) he vist com hem passat del “pleno empleo” a assistir a la crisi econòmica més forta des de 1973. Quan era un professor acabat d’eixir del forn, veia com molts alumnes, títol de Graduat de Secundària en mà, escollien l´opció de començar a treballar amb 16 anys. “Mon tio està esperant-me a l´obra”, “un amic de mon pare em dóna treball a la fàbrica”, em deien. Treballar entre setmana a destall i cremar el sou de divendres a diumenge es va convertir en una opció molt atractiva, molt més que seguir estudiant fins els 24 o 25 anys. I així, un reguer de joves va començar la seua vida laboral de seguida, guanyant elevades quantitats de diners front als seus amics estudiants, els quals, intimidats per la solvència econòmica dels primers, paraven la mà als pares per rebre una paga per a pizza, refresc i poc més.

Vint anys després, el tsunami de la crisi del 2008 s´ha engolit a molts d’aquells joves treballadors prematurs. La majoria d’ells han tornat a les aules. Són un exèrcit de joves al voltant dels 30, penedits per no haver omplit el sac de la seua formació. Molts d’ells han aconseguit recol·locar-se, formar-se, ampliar estudis, i han pogut seguir endavant. Però com que sembla que no aprenem la lliçó, estem assistint hui dia a un fenomen semblant. Les xifres oficials diuen que els joves entre 16 i 19 anys són un dels col·lectius que més treball han trobat. L´economia torna a oferir treball, molts valoren si seguir estudiant o guanyar diners principalment a l´hostaleria. Si abans abandonaven les aules camí de la bastida, hui ho fan camí de la barra, engrossint més i més el número de treballadors d’aquest sector.

A poc a poc, estem convertint-nos en un país banalment terciaritzat, però on es viu, en general, molt bé. Mà d’obra poc qualificada, contenta amb un treball que ara costa poc de trobar, però mal pagada i amb contractes precaris. Una nova generació de joves està preferint el treball prematur als estudis. Serà aquesta la següent generació que, en quinze o vint anys, torne novament a les aules per completar el que ara no està finalitzant?