Jordi Pascual Mollà. Subdirector de Ràdio Jove. Tal vegada veure això d'Àfrica us ha fet pensar en la selecció, si algú ho creia així avise que ni de bon tros és així. La reflexió personal en un principi i que ara vos donaré a conèixer em va vindre al cap en una tarda d'aquest estiu calorós. Bé, ho conte des de la meva pròpia pell, però de segur que a algú de vosaltres us ha ocorregut una situació similar. Ens trobàvem, com sol ser habitual en temps de vacances, tota la meva família reunida a la caseta dels meus avis. Els cosins més grans ajudant als petits als gronxadors quan un d'aquestos li diu a la meva germana: “Ya que entras a la casita traeme un vaso de agua, que por un mísero vaso de agua no me voy a levantar”. Primerament que sapigueu que no vull retraure res en contra d'ell per aquest comentari, sinó tot el contrari, vull que entengueu que aquest comentari el pot fer qualsevol nen, i no tan petit, en qualsevol moment. D'aquesta petició es poden treure diverses conclusions. Primerament que el nen s'ho estava passant tant bé als gronxadors que no veu una necessitat expressa d'alçar-se per un got d'aigua, com a segona conclusió, que per la calor o per falta de ganes preferix quedar-se on és abans d'anar a pel got i l'última, o almenys l'última que esmente, i la que vertaderament em preocupa, està subestimant un got d'aigua, duent-lo al nivell de misèria. Això de dur l'aigua a nivell de misèria és provocat per rutina, es a dir, estem tant acostumats a obrir una aixeta i que xorre l'aigua que no li donem més valor que una simple rutina que creiem que tots tenen al seu abast. Aquest menyspreu no és sols cap a l'aigua, sinó també cap a l'electricitat, televisió, lectura, educació,... Us imagineu una vida sense educació, electricitat, aigua, televisió, lectura,... al abast a casa? Realment és una mica complicat imaginar-s'ho, però sí existeix. On fa poc s'ha celebrat el mundial de futbol hi ha milers de famílies que no tenen aigua a casa i van a buscar-la al riu, no tenen electricitat i s'abasteixen amb materials combustibles, però no acaba ací el drama, allí on ha estat pendent tot el món per un esdeveniment esportiu hi ha famílies que no tenen casa, que quasi no poden viure i ni parlem de poder tindre una aixeta, una dutxa,... perquè no tenen ni una llar on viure. Però a aquesta zona encara tenen sort de viure a un lloc on plou bastant i poden tindre, no a casa, però sí bastant a l'abast aigua. Ara viatgem, pugem des de Sud-àfrica cap al nord, passem la selva i arribem a països que són desert i em centre en Txad en ple centre del Sàhara. Txad sempre s'ha caracteritzat per tindre un gran llac al país, l'única zona agrícola i camperola del país, en els últims anys aquest llac ha anat perdent aigua i no cessa de perdre'n. Imagineu uns tres graus més per l'efecte hivernacle a un lloc on de normal ja en tenen cinquanta. Evidentment l'evaporació del llac cada vegada és superior i no hi ha forma de parar-ho, ara tornem al got d'aigua, míser al nostre país, d'agrair a Sud-àfrica, què és en Txad? Dona tu un got d'aigua a un xaval que té que caminar quilòmetres per cru desert per aconseguir una mica d'aigua i què a més cada vegada que va hi ha menys. Segur què el got d'aigua és misèria? A aquest país el got d'aigua ja no és ni de bon tros desestimat i és un luxe, i imagineu què aquest got el poguessin omplir a una pica des d'una aixeta que cada vegada que l'actives surt aigua, això és més que un luxe per a la pobra gent que a la ombra dels països capitalistes, industrialitzats i rics intenten tindre una vida digna. I per a la gent poc solidaria que té una resposta a perquè ells mereixen aquesta situació i nosaltres no, anem a viatjar al passat. Penseu que al nostre país hi ha hagut sempre l'aigua a l'aixeta, a la època de la industrialització els sindicats van aconseguir que les ciutats ficaren fonts públiques des d'on el proletariat s'abastia d'aigua mentre que la burgesia gaudia de tot tipus de privilegis, des d'aigua a casa a cases amples, criats,... I des de quant aquesta font pública no és utilitzada per treballadors per què per fi tenen una aixeta i una pica a casa? No cal anar massa lluny de segur que algú dels majors de la vostra família se'n recorda de la instal·lació del seu primer grifó a casa. Tal vegada deuríem obrir els ulls i deixar les ulleres de ruc a un cantó, adonar-se'n que tot el què ens envolta ve gràcies revolucions, algunes més grans com la industrial i altres petites com lluitar pel dret a la higiene. Deuríem adonar-se'n que tot el que nosaltres gaudim són privilegis que a molts altres llocs són impensables. Tal vegada deuríem acostumar als més menuts a valorar les coses. Però sincerament, açò què he escrit no són més que un munt de lletres que per a molta gent, si es digna a llegir-ho van a perdre's i a oblidar-se-li, açò no són més què lletres escrites a un periòdic digital i que no van més enllà del lector. Si realment esteu d'acord amb el què he dit, no demane que recomaneu l'article a ningú, sinó que ensenyeu a tots a valorar l'entorn.