Pregó de Javier Monllor Montava, president de l’Associació Betlemista Santa Rosa d’Alcoi. [caption id="attachment_39676" align="alignleft" width="300" caption="Pregó de l'Associació Pessebrista d’Alcoi per Javier Monllor, president de l’Associació Betlemista Santa Rosa d’Alcoi"][/caption] Senyor alcalde d’Alcoi, senyors del govern i corporació municipal. Senyora presidenta de l’Associació Pessebrista d’Alcoi. Amics pessebristes d’esta mateixa associació que heu volgut concedir-me l’honor de pregonar aquest Nadal 2011, tan especial per als pessebristes de Santa Rosa degut al vint i cinc aniversari de la seua existència com a grup i entitat pessebrista a la ciutat, i a la que un servidor pertany des de fa ja vint i tres. Senyores i senyors bona vesprada a tots! Nadal ja s’apropa. Avui és la festivitat de la Puríssima Concepció de la Verge Maria, dia en que tradicionalment encetem les festes Nadalenques a la nostra ciutat amb multitud d’activitats a les llars o a les molt nombroses associacions de tota indole que tenim al nostre poble. Espere i confie com a pessebrista convençut, que part del temps del dia d’avui s’haja passat plantant el betlem amb la família o els amics, en definitiva, amb els més estimats per cadascú. Jo conserve un especial record de la meua infantesa al voltant d’este dia de la Inmaculada, amb els meus pares i el meu germà anant al porxi a per les caixes que contenien les figuretes que havien restat com dormides durant onze mesos i que ara els tocava cobrar la renovada vida nadalenca per formar allò tant bonic que anomenem el betlem el qual, a finals dels seixanta o començ dels setanta omplia quasi totes les llars d’amics i familiars, encara que l’arbre de Nadal i altres elements decoratius imposats per la televisió i les modes que ens arribaven des de fora ja anaven obrint-se pas. A ma casa, també teníem arbre de Nadal, encara que per nosaltres era tan sols una decoració nadalenca més. El que verdaderament importava a la majoria de les famílies era el Betlem o el pessebre que a cada llar es posava i que, amb més o menys gràcia, al remat tots tenien el seu encant particular. Només començar el muntatge del betlem, un especial olor a serradura, a molsa, a romaní o altres herbes aromàtiques omplia el menjador, lloc on habitualment es plantava el betlem a ma casa. Jo sempre he sigut d’aqueixos xiquets poc convencionals – la meua filla sempre em diu que això de ser pessebrista no és un hobby massa normal, encara que a ella també li entusiasmen els betlems tant com a mi – i tornant al que deia fa un moment, jo era un xiquet què passava llargues estones davant del betlem, bocabadat per l’encisadora presencia de les figuretes que componien el meu particular pessebre amb les seues cases, el castell o el pessebre il•luminats amb aquelles bombetes de colors en sèrie, que ara mai posaria a un betlem però que en aquells anys era el que hi havia i tenien el seu atractiu. Els pastors, cadascun complint el seu paper, bé a l’Anunciació, be adorant el Jesuset. Els reis, de camí cap al portal, els quals, sense saber molt be com, cada dia apareixien, ells i els seus patges, un poc més prop del pessebre. Del meu Nadal quan jo era un xiquet, també recorde l’alegria que representava per a mi el sorteig de Nadal, no per si ens tocava la grossa no, que a un de menut li preocupaven poc aqueixes coses, sinó pel començ de les vacances nadalenques, inici d’un període ple d’emocions: la Nit de Nadal a casa amb els meus iaios. Gaudir d’aquell menú tant especial que acabava amb els pastissos que ma mare feia d’una forma tant magistral que ja voldrien molts cuiners i pastissers que tant renom tenen avui en dia. També em ve a la ment d’aquelles nits de Nadal el fet d’anar a la Missa del gall, tots molt ben abrigats, perquè fa quaranta anys vos puc assegurar que feia prou més fred que ara. També m’agrada evocar d’aquella nit quant que m’impressionava, de camí cap als Salesians, sentir el volteig de les campanes de les esglésies de la ciutat a eixes hores de la nit, fet que li donava el misteri i la solemnitat que la celebració requeria: no totes les nits era Nadal! Més tard, després de missa, solíem anar a casa dels veïns o dels amics, tant se valia, a cantar nadaletes, felicitar-se els Nadals i compartir el que cadascú tenia o podia oferir. I aquella nit anar tard a dormir, sense cap altra preocupació ni inquietud que no fora tornar a veure la meua família al dinar del dia de Nadal, on tots els menuts de la casa rebríem les “estrenes”. Els joguets s’esperaven per més tard, quan ses majestats els Reis Mags de l’orient, arribaven cada cinc de gener al nostre poble, i un, que havia sigut bo, sabia que ells li durien tot el que havia demanat. L’home gros amb vestit roig i blanques barbes, ni estava, ni era esperat la Nit de Nadal. No es rebia cap joguet el dia vint i cinc de desembre i no passava res. La veritat és que no teniem massa temps per a avorrir-nos. Durant la resta de les vacances els xiquets s’entretenien amb altres coses: jugant a casa o a les cases dels amics, fent els deures, preparant disfresses per a la nit de Cap d’Any, escrivint la carta als reis, anant al cine o a veure el Betlem dels Salesians – que de molt menut em deixava realment bocabadat i en el que uns anys més tard vaig tindre el goig de participar hi fent distints papers de pastor o el de Sant Josep, paper que vaig representar en dues ocasions. Encara recorde allò de: Descansa Virgen dichosa, flor del vergel celestial, pues es todo un Dios quien reposa, en tu seno virginal. Hermosa rosa nacida en el margen del Jordan...be, no vull emocionar-me que sinó no acabem. Com deia en l’evocació que estic fent del meu Nadal, els xiquets i xiquetes d’aquells anys gaudíem fent moltes activitats durant les vacances i una que ens encantava a tots era anar al Betlem de Tirisiti. Per cert, no recorde ben bé on es representava l’espectacle de titelles pels anys setanta, però el que sí recorde és lo bé que ho passavem tots els xiquets amb les peripècies d’aquell hostaler amb barretina roja, que tenia aquella veu tant peculiar. Parlant de Tirisiti, sembla que per a ell no passen els anys! Encara què ara és representat molt més dignament al teatre Principal i per uns grans professionals del teatre com son els membres de la Dependent. Per cert, sabíeu que Tirisiti s’ha tornat solidari? Si, la seua habitual poca hospitalitat amb la Sagrada Família s’ha tornat ara en generositat. No sabeu que els xiquets i les xiquetes que estan anant a les representacions de enguany estan portant aliments? Tirisiti està animant tots a col•laborar amb Caritas Alcoi per tal de que ajudem els més desfavorits en aquests temps un poc complicats econòmicament i on molts germans i conciutadans nostres no estan passant-ho gens bé. M’agradaria ara fer ús precisament, de la part Sacra de les representacions del Tirisiti per tal d’anar narrant el que Maria, Josep i el Jesuset van viure fa més de dos mil anys i que podrien ocórrer, perfectament, al nostre mon actual. Perquè un no està ací esta nit tan sols per parlar de les experiències nadalenques viscudes a la seua infància. També m’agradaria que este pregó fora una crida a tots, a mi el primer, a ser més generosos amb els demés. No sols ara que es Nadal per allò del “espiritu de la Navidad” o “Christmas’ spirit” que apareix en multitud de pel•lícules i series televisives i que ens incita a ser bons només en Nadal. I la resta de l’any què? M’agradaria dons profunditzar un poc en la realitat del Nadal 2011 a la nostra societat. Be, com deia abans, em permetreu utilitzar la primera part del nostre benvolgut betlem de titelles per tal de compartir uns pensaments i reflexions amb tots vosaltres. No. No patiu que no vaig a imitar la cançoneta que tan bé relata la narradora durant les representacions del Tirisiti. Tant sols vaig a fer-ne ús d’alguns extractes de la narració basada amb els textos bíblics. Tots sabem ben bé com comença la representació cada Nadal a estes “terres tan veïnes de la Mariola”: “Ya salen los santos esposos, de la ciudad de Belén, tristes i afligidos, por no encontrar posada. El santo patriarca se acerca a la puerta de la venta dando golpes para que les abran y el ventero, con su palabra orgullosa les despide y les dice que no hay posada” Tirisiti diu: Qui es a estes hores? La narradora contesta: Ventero, obri que és bona gent. Tirisiti li replica: Que no obric, que o tinc tot ple! Com que ho tens tot ple? Algun lloc tindràs. Li contesta la narradora. I Tirisiti crida: Que no, que no tinc lloc. La narradora afegeix: Dona’ls lloguer, més que siga en el pessebre. I Tirisiti li respon: Que no! La narradora diu: No veus que son una parella, que tenen fred i estan cansats... I finalment Tirisiti prou enfadat contesta: Que no, que no i que no! I Tirisiti, tanca la finestra d’un colp... Quantes vegades es repetirà esta mateixa o similar situació al nostre mon, al nostre país o a la nostra ciutat? I quantes vegades fem tots com si no haguérem vist el que hem vist? O fem com Tirisiti? Tanquem la porta als desconeguts, als desemparats, als qui estan en necessitat o als que no son com nosaltres? Més avançada l’actuació titellaire, després de les respectives adoracions dels pastors i dels reis al Jesuset, la representació sacra continua amb la Sagrada Família fugint de la persecució d’Herodes. L’egoisme i l’enveja del rei tirà va arribar al extrem de matar tots els xiquets menors de dos anys al Palestí protectorat romà on ell governava. I un servidor es pregunta de on ha nascut la tradició de les bromes el vint i vuit de desembre! Serà per no recordar la crua realitat del que va passar aquells dies a Judea? Perquè per a aquelles mares el que feren aquells soldats romans baix les ordres d’Herodes amb els seus xiquets no var ser cap innocentada. I podem ara preguntar-nos, qui són els innocents actualment? I tots recordarem del Tirisiti eixa part dels Evangelis apòcrifs, els no oficials, allò del blat que ja està llest per ser segat o lo de la palmera cobrint la Sagrada Família amb les seues fulles abans de fugir a Egipte com a immigrants. Si, el fill de Déu com un immigrant en terra estrangera. A quantes persones menyspreem per ser d’un altra nacionalitat? Quantes vegades es sentim superiors als altres pel simple fet de ser d’un altra cultura o país? I qui té la culpa de totes estes situacions? Els governants? Els poderosos? La prima de risc? Els mercats? La manera que està muntat aquest mon? Jo, perdoneu-me no entenc massa de tot açò. El que si veig és la realitat d’este mon tan necessitat de valors per tal de superar la crisi, la verdadera crisi de valors, i no l’econòmica perquè eixa un dia o altre tindrà que acabar. A Sant Francesc, el Poverello d’Assis que és patró dels betlemistes, eixe gran apassionat de Jesucrist, el trobaven moltes vegades els seus germans plorant i repetint-se a si mateix aquella frase de: L’Amor no és estimat! L’Amor no és estimat! Es referia, es clar, a l’amor dels amors que és Jesús per la humanitat, encara que nosaltres no li corresponguem portant una vida, de vegades, buida de valors. I això, eixa mancança de valors humans i cristians continua, per desgracia, creixent en l’actualitat. Valors que, diga el que es diga, son base fonamental de la nostra cultura i el nostre mon occidental. Amics, encara que he volgut en esta última part del pregó compartir amb vosaltres unes reflexions tan serioses al encetar este Nadal tan especial 2011, no vull deixar passar l’oportunitat de felicitar i desitjar a tots el millor per a cadascú. Nadal, que no deu ser sols un temps per divertir-se, encara que això també està molt be, també deu ser temps per dedicar-lo a la família, als amics, als que necessiten de la nostra companyia perquè estan a soles, o a aquells que necessiten de la nostra solidaritat perquè estan passant una situació difícil. Amigues i amics, Nadal ja està ací. Alegrem-nos tots, perquè aquell Xiquet que va nàixer a Betlem fa més de dos mil anys i va canviar la història de la humanitat, ens torna a donar, un any més, l’oportunitat de viure en l’esperança d’un mon més just i millor per a tots. Acabe amb un vers nadalenc que el nostre estimat poeta alcoià, en Joan Valls i Jordà va escriure per l’acte de les Pastoretes l’any 1976: GOIG DEL NAIXEMENT Dalt del carret adornat de llorer i brancs de pi, tots els pastorets d’ací la notícia han escampat. El Jesuset que ha aplegat, No és un xiquet qualsevol: Ell somriu dins del bressol, té una cara boniqueta i, com ha dit un poeta, li ha furtat la llum al sol. Senyores i Senyors, amics i amigues, Pau i Be! Gràcies per la vostra atenció, bones Festes de Nadal i venturós any 2012 a tots!