Clar que la realitat, aquella que existeix al marge dels manuals d’ètica periodística, de seguida et demostra tot el contrari. Als diaris i a les ràdios manen els interessos editorials, supeditats a resultats econòmics empresarials. Les televisions són servils amb els diners i amb els polítics. Els projectes independents són d’immediat ofegats econòmicament. Per això al PP no els hi agrada l’actual televisió pública. El model ofereix als professionals la possibilitats d’exercir el seu treball amb llibertat. I el prestigi i els guardons, fins i tot internacionals, no han tardat en arribar. Però, en poques setmanes, la majoria absolutista de la dreta substituirà el periodisme per una tele submisa. El nostre dret a la informació quedarà soterrat, junt al del treball digne i a l’habitatge. Al meu poble el model de Pulitzer tampoc ha fet fortuna. El director del diari Ciudad prefereix seguir les ensenyances de Hearst, aquell a qui va retratar magistralment Orson Welles en Ciutadà Kane, a qui la realitat mai no li feia mal be una bona notícia. En les darreres setmanes “Vivir en Alcoy” manté un paràgraf fixe on les propostes d’Esquerra Unida són sistemàticament menyspreades. I, per aconseguir-ho, val tot. Si la justícia diu que els edificis de l’Estambrera són il·legals la culpa no és de la constructora ni del PP que va atorgar la llicència: la responsabilitat és d’EU. Si hi ha un conflicte laboral a l’empresa d’autobusos i EU proposa rescatar el servei per a que cobren els treballadors i la resta d’alcoians deixem de pagar 1’5 milions d’euros de dèficit anual, el regidor d’hisenda (que porta sis mesos intentant quadrar els pressupostos) ens hauria de fer una classe magistral sobre economia bàsica. Si Esquerra Unida considera que els militars no deuen desfilar per l’espai públic perquè el seu lloc són les casernes, resulta que estem ofenent els ciments de la societat. I tot això després de marginar premeditament la nostra veu al seu diari, amb la qual cosa es tracta de rèpliques a notícies que cal buscar amb lupa, que ningú no entendria si només s’informara a aquest mitjà. Però qui paga mana, i ja sabem que TUASA (Subús més la Societat d’Inversions), Miragolf i, molt possiblement, també el ministeri de defensa són millors clients que aquests quatre rojos que no tenen on caure morts. En una conferència recent, el genial escriptor uruguaià, Eduardo Galeano convidava a qui l’escoltés a “no escriure per escriure, si no escriure paraules que vulguen ser millors que el silenci”. Pot ser uns quants, jo el primer, ens hauríem d’aplicar el consell.