Rafael Terol Gisbert, Bloc-Compromís Alcoi. “Jo sóc català. Catalunya és avui una província d’Espanya. Però què va ser Catalunya?. Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra, va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França –aleshores catalana- per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya”. (Discurs de Pau Casals a l’Assemblea de les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971). El gran músic evidentment es referia a les “Assemblees de Pau i Treva” que periòdicament es reunien a la marca Hispànica, al llarg dels segles XI i XII , per pactar els llocs i dies en què no s’hi podien fer guerres. Som a l’època feudal. Aquest moviment va donar lloc, al segle XIII, a les Corts Generals- veritable parlament medieval, integrat pels braços militar, eclesiàstic i reial o popular-, que pactaven amb el rei les qüestions polítiques i fiscals dels territoris. Jaume I va introduir aquest sistema pactista al Regne de València. La Corona d’Aragó, una confederació de territoris, tan sols tenia com a òrgans comuns el monarca i les Corts Generals; malgrat que cada territori disposava de les seues Corts particulars. El que no succeïa a Castella, de caire centralista i autoritari. Amb els Àustries, Castella i la Corona d’Aragó formaren una altra confederació. Només les unia la persona del rei. Les altres institucions o poders eren propis de cada territori. Així, l’exèrcit castellà no podia entrar en territori aragonès, català o valencià. La desfeta d’Almansa i la caiguda de Barcelona i Cardona –a començament del S.XVIII- esdevingueren una commoció política: la pèrdua de l’autogovern i la substitució de les institucions i lleis pròpies per les de Castella – “Por justo derecho de conquista”-. Centralisme i absolutisme en la presa de decisions per part de la Corona Borbònica i pagament d’impostos a Madrid. I així hem estat fins avui. Els països de llengua catalana ens trobem greument perjudicats, ja que som els que menys rebem per càpita de l’Estat, essent Catalunya i Balears els qui més contribueixen. Expoli fiscal propi d’una situació colonial, molt lluny d’una estricta solidaritat. En infraestructures som constantment oblidats, donat que el sistema radial imperant ens margina. Autopistes i línies fèrries parteixen de la “Puerta del Sol”, sota criteris polítics i no econòmics (necessitats de l’economia productiva). Ací, peatges; allà autovies gratuïtes innecessàries. Ací, via única entre Castelló i Tarragona; allà, AVES costosíssims, insostenibles, que no van enlloc. L’aeroport de Madrid amb l’exclusiva d’un munt de vols oceànics. El corredor mediterrani –urgentíssim per donar eixida els productes de les principals àrees exportadores de l’Estat- novament postergat en benefici del central. I així els nostres ports resten incomunicats d’Europa per via interior. La inversió estatal als nostres territoris sempre roman molt per sota del fixat als pressupostos generals, fins al punt que l’Estat deu a Catalunya més de dos mil milions d’euros per aquest dèficit. Ben al contrari de Madrid, que cada any supera amb escreix el 100%. Els darrers anys, s’hi han fet 600 Km d’autovies a Madrid, per 20 a Catalunya. ¿A qui afecten més les retallades pressupostàries en ensenyament, cultura, sanitat, investigació...? Als nostres territoris, que augmenten de població constantment. En canvi, segueix la inversió en l’improductiu AVE; i la compra d’armes ha generat un deute de trenta mil milions d’euros. Les constants invasions de competències mitjançant noves lleis i decrets ministerials, tant en matèria econòmica com cultural. No podem disposar d’un únic canal de televisió en català, quan hi ha una quarantena –injustificables i demencials- en castellà. L’ensenyament en la nostra llengua és sovint empaitat per tal de convertir-lo en residual. No podem seguir amb l’actual asfíxia de les autonomies productives davant les subsidiades. Extremadura té un 23,3% de funcionàries respecte de la seua població activa, Andalusia i les dues Castelles un 16% ; les altres comunitats al voltant d’un 12% . Els països de llengua catalana un 8% que, a més a més, no poden fer front a les competències traspassades. Com va dir Fuster, si els valencians no fem política la faran contra nosaltres. Cal modificar la Constitució, que no és l’Alcorà, i les regles de joc; tot fixant les competències, els recursos financers i la supressió de les institucions duplicades i triplicades. Derogar llurs articles antidemocràtics, introduir el dret a l’autodeterminació dels pobles, etc, etc. És a dir pactar una nova Carta Magna d’acord amb l’actual filosofia política europea, sense escoltar la veu d’ultratomba, ni tindre por del soroll de sabres. Ja n´hi ha prou de colonialisme sobre els països de llengua catalana. Hem d’avançar cap a una confederació o federació d’estats peninsulars, d’aquells que ho vulguen. Encara hi som a temps, sempre que els del PPSOE no s’estimen més el “Delenda est Hispania”.