La tradició marca la gastronomia en cada època [caption id="attachment_6256" align="alignleft" width="300" caption="Així es preparen els bunyols."][/caption] El primer poble en el que s’han trobat indicis de què consumien bunyols van ser els moriscs, especialment aquells amb treballs humils. Era comú que entre les seues ocupacions estiguera la de venedor ambulant de bunyols. En el seu fonament es tractava del mateix aliment, si bé era costum posar per damunt mel. Solen ser, en totes les seues variants, aliment de festa. I en el nostre territori, menjar de Sant Josep. El bunyol no és més que una massa de farina, aigua, llet, ou i llevadura fregida amb oli. Del bunyol, per destacar, podríem parlar, fins i tot del forat. Perquè estareu tots d’acord que sense forat no hi ha bunyol i que la textura que s’aconsegueix amb la fritura seria diferent sense el forat. I per a què al centre del bunyol tot siga un buit, l’element fonamental és la bunyolera. Ens podríem posar poètics i parlar del ferro màgic que generació rere generació ens ha transportat fins les postres dels avantpassats moriscs, o de com fa que la massa apegalosa vole des del fons de la paella fins la superfície en una transformació que el converteix en quasi aire. Però no. Volem parlar de com es fan, de com s’han fet desde sempre. I qui millor ho sap és Antonio Cortés, de la Panadería Sofía. Hem anat també a la Ferretería El Candado, que, com cada any, ha decorat l’aparador de la botiga amb el ferro màgic de fer bunyols. Antonio Gisbert ens ha contat que les bunyoleres són un article molt tradicional que es ven cada any, el que demostra que la tradició no es perd. Teniu fam?