Aureli Tormos, president Associació d’Amics del Centre d’Estudis Contestans i Museu. En moments com els actuals de: retallades, manca de recursos, incertesa de futur... a ningú li ve de nou que els medis econòmics destinats a la cultura, i tot el que l’envolta, són els primers que cauen d’una llarga i injusta llista de despropòsits de l’administració pública, fins i tot, es possible que les persones pensem que és normal i està bé que així es faja , sense pensar que, al voltant de la cultura, existeix una indústria que mou milers d’euros i dóna treball a milers de persones que veuen perillar el sou i el lloc de feina, més al contrari, la inversió i la despessa racional i austera en la cultura ha d’entendre’s com a creadores de llocs de treball i desenvolupament econòmic de la societat on es realitza. És comprensible que pensem que primer està el menjar, l’omplir la panxa, i després ja vindrà la dansa. Açò és acceptat per la societat com una espècie de mal menor. Sota aquest conformisme està desapareixent una part important del nostre ric patrimoni cultural, tant per la falta d’inversions i vigilància, o per actituds i accions personals, inclós intervencions públiques inadmissibles en una societat avançada i d’alt nivell cultural, de la que, al menys, a tots ens agrada presumir. Però açò no pot ser l’excusa per a restar impassible davant els atacs que, bé per activa o bé per passiva, sofreix la cultura i el patrimoni cultural artístic i arquitectònic del nostre poble. Per aquestes raons, és convenient recordar, dins del món del patrimoni cultural històric i artístic, el significat de la paraula restauració. I ho farem començant per dir el que pot semblar contradictori, i és que, de vegades, és preferible no actuar sobre un bé i salvaguardar-lo que executar actuacions fruit de les precipitacions, de la indolència o de criteris llunyants al sentit cultural i de respecte a un patrimoni que és del poble, que alteren o modifiquen una obra d’art o conjunt monumental. En restauració convé no falsificar ni històrica ni artísticament la unitat que representa l’obra d’art, ni esborrar el pas del temps fins ara, que també forma part de la mateixa obra. Una restauració ha de ser perfectament reconeguda i reintegrable al seu estat original, on el conjunt de la peça guarde, amb el pas del temps i de la historia viscuda, una lectura harmoniosa. I, a més a més, ha de ser mínima la intervenció dintre de l’estat material de l’obra sense fer impossible altres intervencions posteriors fruit de noves investigacions o descobriments, si no que, al contrari, la facilite. Fugint, per suposat, de fantasies i personalismes que esborren el sentit que l’autor va donar a la seua obra, o de reinterpretacions modernes o futuribles que destaquen o esdevinguen protagonistes absolutes i quede en segon lloc l’obra d’art. En restauració es pretén aconseguir transmetre cap al futur, de forma estable i ben conservada, un bé artístic, una obra d’art, un conjunt arqueològic o arquitectònic per a les generacions posteriors, en un estat de preservació d’acord amb la responsabilitat de custòdia del bé. No es tracta de afegir elements que distorsionen la unitat, mes bé al contrari, la intervenció que es realitze ha de guardar una unitat amb l’obra original utilitzant materials i tècniques similars als de l’època de construcció o execució de l’obra, si es que es coneix com era, i perfectament identificables, perquè, si del que sols es disposa es d’una ruïna, la possible interpretació de l’ideal, si no tenim altres paral•lelismes comparables en el temps i model, el que estaríem fent és un altra obra nova que res te a veure amb l’obra original. Ens hem d’apropar-hi de forma respectuosa i escrupolosa, conservant els elements originals que puguen ser, evitant altres alteracions de tipus estructurals o tipològics o de l’espai. (p.e.), podem construir o recrear un castell medieval que serà nou amb pedres antigues, o un claustre gòtic preciòs, però tindrà una finalitat estètica, lúdica o pedagògica, mai serà una restauració, ni tan sols serà una còpia. Extraure del seu lloc original per al qual ha segut pensada l’obra i situar-la en altre espai, és modificar el sentit de l’obra, ja que ha estat pensada per a un lloc determinat, formant part d’un conjunt més gran amb el que el promotor o l’autor volien aconseguir un propòsit específic. I és preferible una restauració preventiva, com pot ser, p.e., una intervenció estructural i ampla en el nucli antic que una d’urgència, que sól tindre pitjor resultat, ja que, quan s’actua en aquest cas, el mal és sensiblement superior i de vegades irreversible. Tots sabem que es recordar-se’n de Santa Bàrbara quan trona, i que els impulsos que mouen als administradors públics no coincideixen sempre amb els de la societat, però el cas és que la responsabilitat davant un patrimoni que és de tots, ha d’estar per damunt dels temps circumstancials. Tot el que ací s’ha dit, com es comprensible, no és gens novedós, ni nou, sinó que és àmpliament conegut, està publicat en nombrosíssimes ocasions per congressos o simposiums del tema, fins i tot, està editat en llibres o catàlegs i signat per les mateixes persones que tenen la responsabilitat tècnica administrativa i pública sobre el patrimoni. Hem de demanar-los que actuen conseqüentment i tinguen cura de realitzar de la millor manera el seu treball, i que es fajen respectar pel seu bon fer. Acollint i assessorant-se amb un equip multidisciplinar i amb la intervenció i participació de les entitats locals interessades i de la resta de organismes especialistes en la matèria. Per tot açò, és bo recordar de tant en tant els significat de les paraules, de les idees, els conceptes, els criteris i els principis que han de regir una restauració, per conservar i salvaguardar una obra d’art que forma part del patrimoni cultural o arquitectònic d’un poble, per la qual cosa hem de pensar que, entre tots, tenim que aportar i col•laborar perquè aquesta finalitat arribe a bon fi.