Aquest més de novembre, més en que la festa de Tots Sants ja ha determinat l’inici del cicle de la terra, – després de l’abundor i les collites de l’estiu, ve el repòs – , és una època de descens progressiu de temperatures, on els dies s’escurcen i les nits es fan més llargues, però també és un període on rebrota l’art, facultat que està associada a l’equilibri, a la maduresa, a la harmonia, ..., harmonia que mostren tots els músics d’Alcoi que donant una vertadera lliçó de llibertat, d’igualtat i de fraternitat, celebren amb música, molta música la festivitat de la seua patrona Santa Cecilia.

LLIBERTAT

Durant tot el més de novembre, Alcoi és consegüentment ciutat musical, on aquest art brolla amb LLIBERTAT per qualsevol indret, començant per eixa música tan especial i diferent, que les formacions de música de cambra i corals ens gratifiquen. Així com les balladores i els balladors dels grups de danses, mostren la seua efervescència popular, amb un singular repertori de balls característics de les nostres terres, com també les colles de dolçainers i tabaleters, tots ells seguidors fervorosos de les nostres tradicions, i amb una forta perspectiva vital i alegre, – des d’ací vull recordar de tot cor a Pepe Armengol Ruzafa, amant de les nostres arrels, professor dels meus fills, dolçainer de La Degollà i una excepcional persona –. Les orquestres (simfònica i de plectre), arriben fins el més profund de la nostra ànima, amb la admirable interpretació de les obres que sempre ens sorprenen, (a pesar de la dificultat tècnica dels seus instruments). I com no, les bandes de les societats musicals, que amb el seu art que dimana del cor, ens omple tot l’any d’unes sensacions permanents i que ara, en arribar aquests dies, (com tot el col·lectiu musical), ens recompensen a tots els alcoians, amb eixa cultura generacional i amb una música totalment diferent a la habitualment coneguda per una gran part d’alcoians.

IGUALTAT

Recordava una reflexió de Joaquin Sabina que deia: Hoy se habla mucho de libertad i de igualdad, pero poco de fraternidad. Adaptant, aquesta reflexió al nostre àmbit local i musical, crec que la LLIBERTAT, en aquest cas MUSICAL, i com adés he exposat, ha quedat demostrada sens dubte, i la IGUALTAT, dins del mateix marc i amb referència als membres de les entitats que integren aquest món, tots ells sota l’organització de la Comissió de Santa Cecilia i amb evidents signes integradors col·lectius, també ha quedat sobradament acreditada.

Cal ressaltar que enguany rep un merescut homenatge l’investigador i músic de la Primitiva Ernesto Valor Calatayud, autor de diferents treballs d’investigació i membre de la Comissió de Santa Cecilia.

FRATERNITAT

Fraternitat, aquest terme s’entén per la unió i bona correspondència entre tots els sers humans, i en el cas que ens ocupa, del companyerisme, de la camaraderia i de l’amistat entre els membres de les entitats que integren aquest col·lectiu.

Reprenen aquests valors, ara com a degustador de música, vaig a parlar de la banda en la que me he criat, és a dir, de la Societat Unió Musical d’Alcoi, millor dit, del missatge musical de les obres que interpretaren el dia 22 de novembre (festivitat de Santa Cecilia) en el concert que es va celebrar en el Teatre Calderón d’Alcoi.

Primerament interpretaren amb un afalagador “aire criollo”, el joropo veneçolà Alma Llanera, cançó de la sarsuela amb el mateix nom de Pedro Elias Gutiérrez amb versos de Rafael Bolívar Coronado creada en l’any 1914. Aquesta composició, mundialment coneguda per tots, està considerada com a nexe d’unió i d’avinença per tot el poble veneçolà i actualment està valorada, com el segon himne nacional de Veneçuela, i com va passar amb el nostre Himne de Festes, des de l’inici va gosar de la fraternitat popular de tots. Ressenyar la primera estrofa del llibret, (pàg. 12), en ella Rita canta: Yo nací en esta ribera, del Arauca vibrador, soy hermana de la espuma, de las garzas de las rosas, y del sol y del sol, .... Destacar que la transcripció de l’obra es de Paco Segura, i que la interpretació bandística va resultar conjuntament amb els instruments de percussió llatina (9 percussionistes), un fantàstic espectacle visual i sonor.

El joropo es un gènere musical i dansa tradicional a Veneçuela i a Colòmbia. L’origen es troba en el fandango espanyol, en la música melismàtica àrab i posteriorment, en diverses aportacions “indianas amulatadas”. Així mateix, el joropo a més de la música i de la lletra, és una manifestació festiva, caracteritzant-se per ser un ball de parelles o d’associació, on l’home subjecta a la dona amb les dues mans, sent ell el qui determina les figures a realitzar i en el que la dona demostra la seua habilitat en seguir-lo. Cal ressenyar que el ball es considera un sentiment nacional i que posseeix diverses variants musicals depenent del lloc del país on es balle.  

 El Rugir del Kimbo, del compositor valencià Ferrer Ferran, amb una gran i especial dificultat tècnica com també amb uns efectes rítmics extraordinaris, va ser la segona obra que van interpretar els musics de la banda – les dues obres dirigides pel mestre titular Gaspar Nadal Maronda ­–. Aquesta simfonieta (com ell mateix diu), està creada amb tres moviments: Jambo, La Muntanya Sagrada i Ruwa, el Déu del Kilimanjaro.

Tenint el cor calent per explicar amb lletres la magnitud d’aquesta composició és quasi impossible, no obstant, l’obra i com descriu molt bé el títol del tercer moviment, està basada en la muntanya del Kilimanjaro, la més alta d’Àfrica i d’origen volcànic. El seu nom segueix sent un enigma, però sabem que els massais la descriuen com la casa de Déu (Ngage Ngai), o els  chagges centren en Ruwa el seu poder, – Ruwa, conegut per la seua misericòrdia i tolerància quan és buscat, és considerat com l’alliberador –.

Aquesta muntanya destaca per la seua grandiositat i les seus meravelles, per l’espai encisador, llegendari i sublim, i aquest univers visual i sonor queda molt ben reflectit en la composició de l’obra, amb el so de la natura, els ritmes africans tan atractius i trepidants, (tambors, canyes, cabasses, ...), els crits dels nadius (músics) i remarcar sobre tot, la capacitat compositiva de l’autor, – i que els músics l’han subratllat amb la seua interpretació –, contrastant unes melodies brillants, apassionades i intenses amb unes altres sensibles, tranquil·les i esperançadores, i que finalitza amb un fort apoteòsic i grandiós. – És el triomf de la natura i del ser humà amb els valors de la LLIBERTAT, de la IGUALTAT i de la FRATERNITAT –.

Recorde que amb motiu del Centenari de la Societat Unió Musical d’Alcoi en l’any 2005, el mestre Ferrer Ferran va crear una seductora obra colorista i atraient, en la que relata musicalment la història dels músics de la banda al llarg dels cent anys titulada Suite Sincrònica.

A tall de cloenda d’aquest treball i deixant de parlar d’aquest món musical, com tots sabem, el concepte Llibertat, Igualtat i Fraternitat, ens duu als valors de la Revolució Francesa, termes que actualment són al debat de la societat. Com he dit adés, avui es parla molt dels dos primers conceptes, (consulteu les hemeroteques), però molt poc de fraternitat, per la qual cosa, des d’ara, us convide a parlar de FRATERNITAT, si ho aconseguim, ben vingut siga.

Salut i Música.