Introducció: Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament.

Si el lector ho permet i aprofitant-me de les metàfores del filòsof i escriptor nascut a Sueca, Joan Fuster i Ortells, i no cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat, vull endinsar-vos en algunes singularitats solfístiques com també en determinades essències populars que es reviuen en les festes que se celebren de dalt a baix de la nostra geografia, (les falles, les fogueres o els moros i cristians que són les que més conec).

La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m’han adreçat, fins i tot, es probable que m’equivoqui. De tota manera, he de córrer aquest risc.

Qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música.

Acord dominant: “La música es el arte de bien combinar los sonidos en el tiempo”.

Aquesta clara i breu definició sobre la música, me la va dir el meu mestre de solfeig quan vaig començar a estudiar música. Efectivament, i com vaig dir en una altra ocasió(1), aquest art que combina els sons de la veu humana i dels instruments d’acord amb els principis de l’harmonia, melodia i ritme, habitualment ens produeixen dins del nostre ser, unes sensacions atractives, agradables, suggestives, ... no obstant això, també “apreciem” que determinants sons ocasionen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot, desagradables, o per dir-ho d’una altra manera “sentim música desbaratada”.

Melodia principal: Les festes. Amb aquest nom, coneixem una gran quantitat d’esdeveniments que se celebren pertot arreu, però en el cas que ens ocupa, ho definim com un conjunt de solemnitats amb les quals una població celebra la festa del seu patró i en la qual es commemora un fet important de la seua història o tradició, a més, les festes i la música al formar part d’un mateix sentiment col·lectiu, contribueixen a enriquir l’esperit del ciutadà posant de manifest la seua capacitat d’assimilació cultural, per això expressen i defineixen la saviesa tradicional d’un poble.

Les veritats cal exagerar-les perquè resultin creïbles. 

Per una banda tots els humans necessitem treure a l’exterior tots els sentiments que formen part de les nostres arrels i que els festers i els músics els donem a conèixer dinàmicament mitjançant la música, la mímica i la paraula, i per l’altra banda, d’acord amb el nostre lloc de naixement i d’educació generacional (amb totes les qualitats i els defectes de l’entorn), els utilitzem com un signe identificatiu cultural, musical i festiu.

La ironia necessita còmplices.

Trio (piano): Sigui com sigui, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música, així doncs, com sabem que tots els versos estan ja fets i amb el propòsit de donar-li un caràcter sarcàstic, jocós i desenfadat, continuem parlant de poesia, és a dir, de mímica i de música, i com no, de festa.

Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem.

Sabem que una part de la festa duu alegria i diversió i que la clau de tota festa és, fer-nos partícip d’ella, i podem participar d’ella bé d’una forma activa o bé d’una manera passiva, entenent que la participació activa esmenta a totes aquelles persones que organitzen i intervenen en la festa i la participació passiva al·ludeixen a l’éssers que estan presents en el mateix lloc de la festa. Simultàniament és fonamental, que quan sentim i parlem de música festera, no només tenim que valorar-la per la seua idiosincràsia pròpia i específica, sinó també estimar-la per la seua qualitat artística musical.

L’artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó.

Entre poc i massa i musicalment parlant, observe que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s’imposa una “brillant” deformació interpretativa aliena a la creació original de l’obra.

En art, la forma més justa de realisme és la caricatura.

Trio (fort): Vegem, ... en moltes de les actuacions festeres que se celebren en les nostres terres, trobem colles d’artistes musicòmans que amb la perfecta complicitat d’altres colles de festers (i no festers), parodien tota asserció(2) artística. Per exemple escoltem expressions com “açò és música celestial”, referint-se al concert que ofereixen els executants de les fustes (incloses les dolçaines), amb l’invent de tocar sempre, amb octaves super agudes i desafinades i amb la sana intenció dels altres instrumentistes, de desdoblegar els saxòfons, les trompetes, els trombons i fins i tot el baix, i molts d’ells emprenyats en bufar més fort que les ànimes que tenen al costat. També és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, que metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència, i simultàniament amb els bombistes, que “aporrejan” el bombo, aconsegueixen que els veïns de dos pobles més enllà els escolten?. I des de fa quatre dies, es quedem sense paraules en sentir la commoció produïda pels membres de les colles de batucades que crec que poc tenen que veure amb aquestes festes, com també és enginyós l’efecte aconseguit barrejant el pasdoble Valencia amb “Cuando salí de Cuba”.

Quan alguna vegada sembla que esteu d’acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès. 

En aquesta línia, escoltem frases com, “vull sentir els timbals en els renyons” o la “pujà de (l’obra que s’interpreta) em posa la pell de gallina”, fins i tot també trobem a l’expert amb tota la parenceria(3) de músic o la situació esperpèntica que hem de suportar, pel canvi de comportament que professen certs festers quan es vesteixen amb el tratge o vestit oficial de l’entitat, amb el que tot o quasi tot val.

Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència.

Distingim sentències com, “jo faig de cabo perquè tu no tens ni idea”, “total, el clarinet solament és un palo de madera”, o les barbaritats dirigides als músics: “en lo que cobreu?” o “açò ho pague jo”, a més, contemplem l’espontània complicitat de molts miróns o companys de correries, participant d’una forma o d’una altra en aquests tipus de manifestacions, i la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es “claven” pel mig i d’eixa manera inapropiada, no deixen gaudir de l’acte que esdevé en eixe instant.

Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los.

Com he dit adés, els humans necessitem treure a l’exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s’enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d’una manera o d’altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula, (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l’home, no només per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los.

Da capo: Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art, i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d’aquestes tradicions, fins i tot mil·lenàries, perquè, aquestes demostracions es repeteixen d’una manera més o menys freqüent en el desenvolupament musical d’aquests esdeveniments, si coneixem a una gran quantitat de persones que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.

Coda: Vull manifestar que aquest treball no vol tindre cap caràcter ofensiu, ni tampoc pretén ser una invectiva(4) ni contra els músics, ni contra els festers, ni molt menys contra les festes.

Final: El poble diu “fer com fan n´és pecat”. O sigui: “Com més serem, més riurem”.

Salut i Música

Vicent Agulló Pérez

El text escrit en cursiva forma part del llibre INDAGACIONS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells – Edicions 62 i La Caixa – 1981.

NOTES: (1).- Article d’opinió “Aquesta música em posa la pell de gallina”

                                   Periódico Ciudad de Alcoy – dies 23/04/2010 i 02/01/2011                 

                                   i el 5/12/2013 en el bloc http://vicentagullo.blogspot.com.es/

               (2).- Afirmació, acte de donar per cert.

               (3).- Aparença o semblança que no respon a la realitat. Ostentació.

                              (4).- Discurs o escrit violent contra algú o alguna cosa.