La sisena edició dels ‘Monòlegs de l’Alcoiania’ ha arribat a la seua fi amb una tercera i última entrega que ha tingut lloc a l’escenari del Teatre Principal.

La primera en eixir davant del públic ha sigut una basca de Bilbao, interpretant un text d’un salmantí. Marta Pascua, amb vint anys vivint a Alcoi, ha posat veu als pensaments de Carlos Merchán, quinze anys com alcoià. Els seus problemes amb els exàmens de la Junta Qualificadora, per a poder normalitzar-se oficialment, han sigut el motiu de les seues preocupacions i maldecaps, així com la utilització en general del valencià i de les costums tan particulars dels alcoians, vistes per persones vingudes de fora que tracten per totes les formes integrar-se. Encara que no els ho posem gens fàcil.

El segon monòleg l’ha interpretat Julián Coloma basant-se en un text de Ramón Micó. El futur ha sigut l’eix central d’aquesta intervenció. Cóm seran les Festes de Moros i Cristians en el 2040? Algú ho ha pensat? Potser els moros augmenten el seu domini i arriben a l’acord amb els cristians de guanyar cada any un bàndol, anar alternant-se les victòries. Cóm seran les relacions de parella? Com serà la vida en l’Alcoi del futur?.

Per últim, el tercer dels monòlegs de la tercera entrega, ha tingut com a protagonista a Carles LLinares que ha interpretat l’alcoià addicte a la cultura imaginat per Pau Grau. Carles no pot evitar-ho però ha d’anar a tots els actes culturals que s’organitzen a la ciutat, per difícil que siga. I es que a la mateixa hora es pot inaugurar una exposició, fer un concert, una obra de teatre o alguna xerrada... en diferents punts de la ciutat. La seua dona, Consuelín, és una de les principals víctimes d’aquesta dependència cultural. Carles té clar que és un yonki de la cultura, però també que de la cultura es pot eixir. Per exemple, saltant la tanca i entrant en el CADA.