Vicent Andrés Estellés ha servit als alumnes de 4t d’ESO de La Salle per a protestar davant la supressió d’una unitat de batxillerat en el col·legi.

Familiars i professors s’han unit als alumnes per juntar les seues veus i reivindicar la llibertat d’ensenyança. Amb ‘El Cant de La Salle’, adaptació d’El Cant de Vicent’, han fet aquesta original protesta amb acompanyament de globus en el pati del col·legi. Cada dia faran un text diferent per a reivindicar que la Conselleria canvie d'opinió i no es duga a terme la decisió.

Ací vos deixem el text adaptat dels alumnes:

EL CANT DE LA SALLE
 

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a la Salle.
Temies el moment. Confessa-ho: t’ho temies.
Temies el moment del teu final a la Salle.
La volies cantar sense solemnitat,
sense la Font Roja, sense el Serpis,
sense moros i cristians i sense l’ull del moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de la Salle tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida
-- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per la Salle, pels corredors de la Salle.
Modestament diries el nom d'algun profe,
Ferran, Mónica... Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota la Salle. Per a tu,
la Salle és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els patis que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café...
Veus, des de la classe, per la finestra oberta,
la Creu ací, enllà veus la Serreta,
escoltes des d’ací la sirena del pati.
De bon matí arribaven els sorolls de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la lenta
sirena de l'entrada. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Alcoi:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, Salle, La Salle! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Salle meua! Perquè evoque la meua
Salle. O evoque la Salle de tots,
de tots els alumnes i exalumnes, de tots els lasal·lians!
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a la Salle.