Feia molt de temps que no seguia cap plenari de l’Ajuntament. Hui, aprofitant que es retransmet en streaming (per fi!), l’he estat escoltant. He tingut la mala sort de connectar-me quan s’estava debatent la pròrroga de la concessió del servei de proveïment de l’aigua potable. Gràcies a això he recordat perquè havia decidit no apropar-me al plenari: no puc amb el fariseisme dels argumentaris dels membres de la corporació. Tanmateix, no puc evitar fer públiques les impressions que el debat m’ha suscitat.

Recordem de quin tema estem parlant: ara farà vint anys el PSOE, amb el recolzament del PP (necessari perquè aleshores, com ara, el PSOE governava sense majoria absoluta), va decidir privatitzar l’aigua (simplifique conscientment, tots s’entenem). Allò va provocar el trencament del govern de coalició amb EU i NE, amb els que s’havia pactat explícitament la no privatització dels autobusos i l’aigua. El PSOE va decidir no complir amb la màxima pacta sunt servanda (‘els pactes són per a complir-los’). La gestió ha estat des d’aleshores plena de clarobscurs però, com reconeixen (ho han fet hui mateix al plenari) els grups que van aprovar aquella concessió, en general, ha estat perjudicial: un servei car i difícil de controlar per part de l’Ajuntament.

Els defensors de les concessions privades insisteixen en què allò important no és qui sinó com es gestiona. Recorde el que he dit en més d’una ocasió: a igualtat en la gestió, la gestió directa és millor per a la ciutadania perquè resulta més econòmica (ens estalviem els beneficis empresarials, que se situen al voltant del 20 %) i el control del servei és més eficient. Per a una empresa privada oferir un servei és un mitjà per a obtindre beneficis i, per això, la prestació ve mediatitzada per aquest objectiu final de l’empresa. Per a l’administració pública, l’única finalitat és prestar el servei de la millor i més eficient manera possible.

Això no és ideologia, com argumenten els defensors d’allò privat. L’única ideologia que es posa damunt la taula en aquestes qüestions és la seua: calen arguments exclusivament ideològics (la famosa col·laboració público-privada o la superior eficiència mai no demostrada de l’empresa privada en la prestació de serveis públics) per a justificar el que no es pot justificar amb els fets. El dogmatisme només està present en els que defenen les privatitzacions.

El PSOE, mitjançant el seu portaveu Jordi Martínez, reconeix que la gestió d’Aquàlia no ha estat correcta (més bé el contrari) i que la responsabilitat última és del contracte que es va signar ara fa vint anys. Si això és cert, com és possible que amb 9 anys de govern de l’alcalde Francés no haja donat temps de plantejar una alternativa i ara s’haja de recórrer a un pròrroga per a evitar problemes? (Tornaré al final sobre açò). Una de dues: o hi ha hagut desídia (innocent en el millor dels casos) o incompetència. En un cas o en un altre, la petició de la pròrroga hauria de vindre acompanyada de la dimissió d’algun responsable polític d’aquest fracàs.

Acabe amb una reflexió. Algú s’ha plantejat què passaria si una empresa concessionària fes fallida i no pogués continuar prestant el servei? Doncs no passaria res, perquè immediatament l’administració pública recuperaria tota la seua capacitat de gestió (sense cap conseqüència ni tan sols per als treballadors que se subrogarien i passarien a ser empleats públics encara que no funcionaris). Per tant, la irresponsabilitat és majúscula. Si la gestió no es correcta, s’assumeix des de l’administració pública i, mentrestant, s’estudia si una gestió mitjançant una empresa pública pot ser una alternativa raonable (no té perquè). La resta són excuses de mal pagador.