El passat dimecres 9 de desembre va tindre lloc l’entrega dels III Premis Carles Santos de la Música Valenciana, organitzats per l’Institut Valencià de Cultura. L’acte va juntar al Teatre Principal d’Alacant bona part del panorama musical valencià, on el lema “la cultura és segura” va estar present tota la nit, reivindicant així l’activitat d’un sector durament colpejat per la pandèmia de la COVID 19.

Molts van ser els guardonats en aquest event i segur que cadascú tindrà les seues preferències, però la immensa majoria coincidiriem en afirmar que un dels grans tiomfadors va ser el cantautor contestà Andreu Valor i Insa, qui va obtenir doble guardó: premi al millor disc de cançó d’autor i millor gira, pel treball Insurrecte.

Amb més d’una dècada de treball, forjant-se a sí mateix, el cantautor contestà va rebre anit un reconeixement més que merescut per una dil·latada i consolidada carrera musical, la qual té uns inicis que ens remunten a un Andreu amb vint i pocs anys, qui alternava llargues jornades a la fàbrica tèxtil familiar amb els assajos i concerts junt amb els primers músics, qui l’acompanyavem sota sostres d’uralita pels poligons de Cocentaina. No teniem ni la més remota idea de la carrera que ell tenia per davant, fins i tot gossaria dir que ni ell mateix ho sabia. Embarcats en altres projectes personals, molts vam vore com Andreu va apostar fermament per la música, donant passos xicotets però ferms, a poc a poc, fent les coses ben fetes i amb una esborronadora humilitat. Perquè eixa és la base del seu èxit professional, el no creure’s superior a ningú, el saber mantindre els peus ben cavats al terra, tot i que cada vegada la crítica anava tirant-li més i més floretes. La dedicatòria del seu primer guardó als premis Carles Santos el defineix perfectament: “vull dedicar aquest premi a aquelles persones qui mai no guanyen un premi i fan que la cultura tinga la seua vàlua”. Com diríen dos dels seus millors amics, “senyoria, no hi ha més preguntes”.

Molta gent ha conegut l’Andreu artista al llarg dels últims anys i ha anat veient la seua evolució damunt els escenaris. Els qui l’hem conegut des de sempre, aquells qui hem admirat la valentia que va tindre en donar el pas des de la filatura als teclats i cordes de guitarra, sabem tot el què signifiquen els dos premis aconseguits. Ho sabem perfectament, i ens alegrem moltíssim per vorer com el somni d’un amic, amb treball, constància, complicitat familiar i talent, està fent-se realitat des de fa més de deu anys. Ja són mil els concerts que el contemplen, l’últim a la seua Cocentaina, el poble on pel Palau buscava el seu Pla de la Font, el poble on somniava sota el Castell. Mil concerts cantant per la justícia social, pel respecte al nostre entorn, dignificant els nostres escriptors o simplement, cantant a l’amor.

Enhorabona, artiste. Ehorabona, amic.