Amb aquest modest homenatge no pretenem, ni molt menys, ser originals. A l’inrevés, malauradament, sembla que tornen a treure el cap aquells vells temps difícils que descrivia Bertolt Brecht, quan es feia imprescindible defensar obvietats. Com si no tinguéssim prou amb aquesta pandèmia del dimoni. Com si estiguéssim condemnats per una maledicció bíblica, una vegada més, a ensopegar en aquella maleïda pedra. En definitiva, com si no haguéssim après res de la Història.

Amb l’odi per bandera, hi ha qui fa de la xenofòbia, el racisme, l’homofòbia i la misogínia el seu particular negoci macabre. A pràcticament 75 anys de la Declaració Universals dels Drets Humans els rellotge ens porta cap endarrere. Cap als anys salvatges de la foscor. L’ou de la serp, que retratava Bergman, amenaça els principis bàsics de la nostra convivència, de la nostra democràcia. Ens juguem molt, perquè podem tornar a perdre la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Si no us ho creieu pregunteu als vostres majors.

I, per contra, nadant a contracorrent, a les aules s’obri l’esperança d’un món més just i més solidaris. A l’Andreu Sempere portem anys treballant la memòria de l’Holocaust com a eina d’aprenentatge però també de transformació social. Primer de la mà del nostre particular heroi, Paco Aura, i després de la seua memòria i de la de totes les víctimes de la barbàrie de les nostres comarques.

Els ulls nets dels alumnes ens reconcilien amb l’esser humà. La indignació de les nostres alumnes ens fa albergar esperances. A través de les lliçons; des de Mauthausen, des de Gernika i des de Cuelgamuros; els morts del nazisme, del feixisme i del franquisme ens alerten: “Nos els deixeu passar”. L’ús de la Memòria Històrica a les aules, no ho dubteu, no és cap exercici d’erudició nostàlgica. És un crit carregat de futur: Feixisme, Mai Més!