Amb aquest aforisme desitgem que gaudisquen de les narracions que a continuació llegiran què escrites per Joaquim Martí i Gadea a finals del segle XIX i principis del XX, estan incloses en la seua obra titulada Tipos, modísmes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (xe) que va publicar en 1906.

Vull ressenyar l’extens tresor poètic, literari i folklorista que ens ha llegat Joaquim Martí i Gadea, el qual per a fer-nos partícips amb les diverses narracions, tòpics poblacionals, acudits, metàfores, etc., ho fa a través de la llengua que s’ha parlat sempre i que reflecteix gràficament “á fi de qu’ el pòble sapia son pasát, únich mitj de voler com se deu á la tèrra del Gé y treballar per la sehua grandea y prosperitat”.

Aquestes planes o narracions les ha recopilat literalment Vicent Agulló Pérez, autor de diversos treballs publicats en Pàgina66 i en altres mitjans de comunicació i que també conta amb dues webs o blocs: Degustador de Música i Música, Festa i Parèmia.

Per a gaudir de les narracions, prestar atenció als accents o a la grafia fonètica, tal com es parlava en aquells temps.

EL TIRAMANGUER Ó ALCABÒT

Eixos dos nòms donen en la comarca d’ Alcòy al qu’ es vòl ficar en tots els guisaos ó cuynáts, com el jolivèrt qu’ en tot entra, pues es tan goleta qu’ en totes les còses li agrada ficar fava y cujapandar, cregút que sab molt y per això comet cada pifia que canta un gall y queda mona, encara qu’ ell despues se riu, quant un atre en lloch d’ éll s’ afrontaría y es reiraría d’ un ofici de tan baixa má; pero éll, aguárdat un poch, com no comprén pá, es dir, com ya se l’ ha juada tota y lo mateix li sin dona quedar be que mal, per això no se deixa la sehua ruta.

Diu, tracta d’ arreglar un casament, ó al contrari, de desbaratarlo, si aixina li convé, perqu’ en totes les cartes entra, pues éll fa el pòc ó el molt de indispòndres en les dos famílies, y el resultat es qu’ els novios despues se casen y éll se queda á la part de fòra, sense asentarse en la taula de la boda tan sols.

Més per això no’ s deixa la sehua seguida ó gifladura, que també li fa pendre cartes en un pleit, del que asegura en seguida que n’ eixirá en bé, y despues tot es pegar pataes en tèrra y posarse les mans al cap, perque li ha eixit málament y condenat en costes. Y per això, com si fora maldicció, tot l’ ix per l’ estil.

Estes es el nòstre tipo, al que pa que vostés el coneguen millor, ham intentat retratar en les presents ralles, cantantli ara l’ estrivill que mancava

De tiramanguers y d’ alcabòts,

pa que no’ s burlen,

guárdat, si pòts.

Y ¡qué farém?.

Antes que s’ acòsten

fica el rabo entre cames

dient: Aném...

Pues al que s’ en vá el salen, pero á tu no ‘t salarán, perque quant et voldrán salar ya estarás en polvorsa.

¿Entiendes, Fabio?

Notes:

Cujapandar: Cuinar, entremetre’s o ficar-se un en el que no li toca.

Juada: Jugada

Gifladura: Xifladura, perdre el trellat.

PASÁRLO Á Ú PER BAIX CAMA

Se diu el present refrany, pròu popular y corrent per les montanyes d’ Alcòy, regularment en tò de guasa, per més que es pòt aplicar á moltes còses, com per eixample á que ú sab ó es més sabut que un atre, qu’ es més alt, parla millor, te més bòna veu, es més divertít, cantador, parlador, ballador y riallós que atres, qu’ es més bòn hòme, que no es tan orgullós, coquero, gismós, que te molta tèrra en l’ Havana, molts castells en l’ayre, etcétera, etcétera; de mòdo qu ‘es podría fer un diccionari de veus en alabança de uns y menysprèu de atres, si seguirem avant totes les comparacions á qu’ es presta el tal modìsme.

Y com vullga que les còses odioses y que tan sòls servixen pera remontar ó desprestigiar al prògim, no dehuen ser objècte de conversació entre persones series y formals, arrematarém nosatros este punt, y no de calsa, cantantli la quarteta de costúm:

Pasarse á ú per baix cama

vòl dir aventajarlo en tot,

tant en lo bé com lo mal.

en votar y pegar bots.

Qu’ es tot quant se puga dir, pues el que la tira de faròl, si no supera en tot als atres, se creu que no’ s res y la ponçoya s’ el menja.

ELS ABOGÁTS DE CUYNA

Com á d’ estos no ‘ls còsta res el títol, ni pera estudiar eixa carrera s’han gastat cap de diner, abunden moltísim ahon se vòl, pero se nòta qu’ en uns pòbles ni hián més qu’ en atres, y ú de tants es la universitat d’ Alcoleja, provincia d’ Alacant, distrit de Cocentayna, ahon hiá uns pardals descuáts que li la peguen al més huapo, y uns abogáts de cuyna que li armen un pleit al mateix dimòni; no deuen resentirse els interesáts de qu’ els ho digám, supòst de que això ja ‘s vell en aquell pòble, ans al contrari, deuen estar plens de satisfacció per contarlos com á sobreixents y mestres en l’ art de donar parérs y pleitejar.

Y á fí de donar á coneixer á altres pòbles esta mòstra de capell, dast’ ara sòls coneguda en aquell contorn, la coloquém en estes págines, dedicantli la copla que li perteneix:

Els abogáts de la cuyna

tenen son bufet obèrt,

y sense paper ni ploma

lo blanch ho sòlen fer vèrt.

Puix están molt destres en compòndre colors, y no hia Còquis qu’ els fiquen la ma, y lo millor es qu’ ells mateixos s’ els fan, y com tot cau en casa, tot es ganancia.

¡Y a son bòns sacres!.

Col·lecció Biblioteca Valenciana – Librerias París – Valencia.