Benvinguts i Ben trobats a aquest recull de narracions originals de Joaquim Martí y Gadea. A fi de gaudir d’elles i del seu idiosincràtic valencià, cal prestar una cordial atenció als accents i/o a la grafia fonètica.

LA CÒVA DE LES FINESTRES D’ ALFAFARA
Está situada pròp de Alfafara, partida del Bancal Redó, á la vòra del Barranch d’ Agres, y s’ òbri en la part baixa d’ una gran penya tallá, tenint 135 pams d’ estensió y 54 de fonda, una espècie de cuyna á ma esquèrra en lo seu canó de ximenera, tot treballát en la pedra, y caben dins d’ella 300 caps de ganado; pero lo més notable son les dotce covetes que hia més amunt de la natural, totes en la sehua pòrta ó finestra y tallades á pich en la penya, en una de les quals se vehuen dins cinch clotets en forma de gerretes. Per ser molt semejants á les Covetes dels mòros de Bocayrent y per l’ antiguetat que revèlen, les insertém así á títol de curiositat, cantantlos la cansó qu’ els correspon:

La cóva de les Finestres
y les que hia damunt d’ ella
son pera la gent de huí
una rara maravella

Y tan rara, com á que pareix mentirà qu’ en elles habitaren persones, y tot dona áentendre qu’ es veritat.
Nihil sub sole novum: Res denou baix el sol.

EL PÒNT DE CANALETES EN ALCÒY

Es recén fet y está situát en lo barranch de la Batalla, seguent els majos y els murs delscostats de pedres sillars y lo demés de fèrro, pero molt elegant y ben construít, comunica en la ciutat per la plaça del Mercat y te la eixida p’ els Tosals, ahon agarra la carretera que per Benilloba, Benasáu y pòrt de Confrides, te que anar á Callosa d’ Ensarriá y de allí á empalmar en la del litoral.
El dit pònt es dels millors del reyne, pero es una baixéa pera Alcòy, que sent una població tan catòlica, pòrte ‘l nòm d’ un polítich radical y masó com es Canaletes, encara que sinós per les agalles y la influència d’ eixe senyor,no s’ havera fet en molts temps una òbra tan colosal, perqu’ els diputats y els senadors de la provincia d’ Alacant, segurament no tenen tanta espenta.
Agraím, puix, eixa gran millora pera la ciutat del Pardalòt, sense ficarmos més adíns, y si els alcoyàns vòlen qu’ els adjudiquen el nòm d’ un atra per l’ estil, que fàsen mèrits com el repetit senyor. Entre tant, acabém nosatros estes línies en la cansó qu’ es del cas:

El gran pònt de Canaletes
enaltix als alcoyáns,
y no debáes s’ el miren
com qui no s’ en veu en mans.

Y més encara per tíndrelo casi de baldraga, puix Canaletes tragué la concesió y consignació del gòvern pera ferlo, pero qui l’ha pagát es la nació. Majos / Marjos / Marges: Possiblement parla dels escalons de terra, revestits de pedres que separa dues vores situades a diferent nivell i que serveixen per a parar els corriments de terra.

Com hem entès, es refereix a l’emblemàtic Viaducte de Canalejas que Joaquim Marti tradueix per Canaletes.

L’ ALACAYO

Así tenen vostés un pòbre hòme desfreçát tot l’any com si sempre foren pera éll carnistòltes, puix á d’ això equival el vórelo posát d’ etiqueta en botes de muntar, pantaló y levita de drap negre, camisa mòlt planjá y gistera en escarapèla al cap, á punt á tot hòra pera fer cortesíes y pegar sombreraes als seus amos al obrirlos y tancarlos el coge ó la berlina, quant ixen de paseig ó van á atres actes semejants. Y lo graciós es qu’ está més content qu’ un giular, y de segur no canviaría la seha sòrt per la del més rich potentat, pùix en tindre la cogera neta, el tronch de cavalls aseát, en les pòtes doráes de betúm, el carruage llavát de dalt á baix, la portería y pati ben arreglats y curiosos, la dòna y els giquets esmerantse en servir y complaure als seus senyors, y éll, fet un marqués sense títul y tot emperifollát, están cifrades totes les sehues aspracións.
Lo mal es que al ferse vell ó inutiliçarse, tinga que retirarse á un quarto de mandaos ó al Asilo, puix huí ‘n día són pòchs els amos que li deixen una meçquina pensió en paga de bòn servisi.
¿No ‘s digne de compasió y de recompensa el pòbre alacayo, que tant s’ ha desfeját siguent jove pera satisfer dasta els caprijos d’ un rich?. Puix no li valdrán coples ni empenyos,que per més resignát qu’ estiga, si es menester sucumbirá, acabant sos díes en la misèria.
Y asó precisament es lo que mos ha mogút á tirar estes ralles, pera aconhortar al que tan trist pervindre li s’ espera, y de pas divertirlo en la siguient cansó:
L’ alacayo es un sugècte
que vist mitj á lo senyor,
pero en vindre la velléa
pèrt amo, cotge y honor.

Qu’ es lo que sòl pasar á tots, puis el vell dona asco á tots, y si ell no ‘s retira, el mon mateixa el fa retirar vellis nollis. ¡Que trist es tot asò!.
L’ Alacayo; Lacai, criat distintiu que acompanya el seu amo a peu, a cavall o en cotxe, etc.
Aconhortar: Llevar la pena dient paraules animoses o encoratjadores.
Vellis nollis; Agrade o no. Dedicat a “Mauro”, personatge que representa a un lacai en una sèrie que actualment
s’emet per TV1.

Les anteriors narracions de Joaquim Martí i Gadea , publicades en 1906, estan incloses en la seua obra titulada Tipos, modísmes y còses rares y curioses de la tèrra del gè (xe). (Col·lecció Biblioteca Valenciana – Librerias París – Valencia).
Així mateix per a fer-nos partícips del seu extens llegat poètic, literari i folklorista, s’ha fet servir d’un valencià en el que ha prioritzant la comunicació i la senzillesa á fi de qu’ el pòble sapia son pasát, únich mitj de voler com se deu á la tèrra del Gé y treballar per la sehua grandea y prosperitat.
Aquestes narracions han sigut recopilades literalment per Vicent Agulló, sent autor de diversos treballs publicats en Pàgina66, en altres mitjans de comunicació i en les webs o blocs: Degustador de Música i Música, Festa i Parèmia.