... Ens ensenyà a ballar,

a cantar i a estimar

d’això ella era

la que més sabia ...

Si fins ara en els meus treballs sobre les parèmies, majorment he parlat dels instruments musicals, en aquest, amb el moviment “Cantar i El cantar en les parèmies”, i rememorant el 30é. Aniversari de les seues vacances amb els versos d’aquesta Cançó quE mai no diràs mai!, vull retre-li el meu xicotet homenatge a Ovidi Montllor i Mengual, singular cantautor, poeta i actor alcoià, què reivindicant uns valors com la llibertat i la il·lusió en un temps tenebrós i de pobresa, i amb la gosadia i l’atractiu de la lletra de la seua poesia-cançó “Homenatge a Teresa”, sens dubte ens va transmetre, tot el seu art interpretatiu en el que recordem la història de Teresa Mora Ferrándiz, personatge entranyable de la història popular alcoiana.

Cal dir que el títol del treball ens duu a reflexionar sobre el seu missatge, interpretacions que amb les següents frases fetes complementen el treball, afirmant per descomptat, que són vostès els que en trobaran moltes més.

No obstant això, primerament recordarem què:

Dins de la música o de la poesia, la “Cançó que mai no diràs mai”, la podem representar com una melodia personal que per qualsevol motiu sempre la tindrem dins del nostre cor.

... Com també què, romanent dins de la nostra ànima com un secret, mai no la compartirem amb ningú, de la mateixa raó que hi ha cançons que mai no les cantarem?.

... O tindrem la precaució de no expressar-se amb rotunditat, atès que un esdeveniment que afirmem que no passarà, si que pot arribar a passar?.

També coneixem coses que per diverses circumstàncies no les manifestem i/o el significat d’aquest silenci, i fins i tot, suggereix què, passat un cert temps, canviem d’opinió i les digam sense por i sense embuts.

Així mateix en aquest treball que dedique al moviment “Cantar i El cantar en les parèmies”, l’expressió “cantar” tècnicament fa referència al so que es produeix en la laringe pel pas de l’aire expirat través de les cordes vocals.

També sabem musicalment que l’art de cantar, sintèticament està condicionat per l’emissió de la veu i el seu timbre, el fraseig i els matisos expressius els quals s’integren amb la música, reproduint així la melodia en forma i durada determinada i acomodant-la per tant, als diversos ritmes i/o compassos.

Fins i tot la podem servir per lloar les virtuts d’algú o d’alguna cosa, o en cas contrari, per rebutjar una olor forta i desagradable.

Amb les següents matisacions, i amb l’essència reivindicativa de les nostres arrels, a continuació repassarem diverses frases fetes les quals estan incloses en el moviment anteriorment esmentat.

• Cançons en divendres, treballs en diumenge. (Arran de trobar un equilibri entre els temps de treball i els d’oci, cal no fer el que expressa aquesta frase, atès què, organitzant-se amb responsabilitat, podrem gaudir dels diumenges).
• Cantant, cantant, es penes se’n van. (Aquesta dita que es “canta” en la el nucli poblacional de El Collado dels Gabriels en la comarca de El Carxe (Múrcia) on encara es parla valencià, el podem associar amb l’alegria i la llibertat d’alleugerir l’esperit, atès què amb el cant podem superar les dificultats i transformar una actitud dolenta en un estat d’ànim positiu i/o pragmàtic.
• El qui treballa cantant, se li’n passa el temps volant. (Missatge que ens motiva a realitzar enèrgicament totes les activitats quotidianes, ja què amb l’acte de cantar, no només “passa el temps volant”, sinó que també, ens serveix per a millorar la nostra tasca diària).
• Els qui viuen cantant, moren plorant, que la vida és una roda que sempre va girant. (Ens convida a reflexionar sobre les diferents fases emotives, és a dir, ens recorda el caràcter efímer de la felicitat sobre la tristesa (o al inrevés) com a parts inseparables i quotidianes de la vida).
• L’amor entra cantant i surt plorant. (Destaca el contrast entre l’alegria, la passió i la màgia del principi d’una relació amorosa a la tristesa i el desengany que afligeix el final, sent una reflexió sobre la fragilitat i la vehemència emotiva que sovint ens envolten).
• Qui canta clar no necessita mestre. (Proposa clarament que emprant l’honestedat, la bona fe i la veracitat mai no farà falta l’ajuda i supervisió d’altres).
• Tindre manipulades fins les cançons. (Posant d’exemple les lletres de les cançons, és una crítica a l’excessiu control de recursos tant emocionals com culturals, que també ho podem aplicar en qualsevol moment i/o motiu com una eina de poder i de manipulació).

Joglars

En aquest “moviment” hem inclòs un xicotet repertori que parla dels Joglars que en l’Edat Mitjana i amb un cert grau d’exageració i de grandiloqüència, transmetien oralment peces literàries anant de poble en poble, de castell en castell, per sorprendre i divertir a un públic majorment analfabet.

Meitat poetes i meitat saltimbanquis, barrejaven en les seues actuacions la declamació i el malabarisme, la música i la sàtira, les cançons de burla i de lloança i memoritzant i recitant poemes èpics, en els que ressaltava les magnificències militars dels senyors configurant així el model de cavaller cristià.

Joglar de pa sucat amb oli. (Expressió que es fa servir quant una persona -joglar- intenta aparentar més del que és realment, és a dir, que busca notorietat sense tenir els mèrits per aconseguir-la, sent la segona part de la parèmia -pa sucat amb oli-, la que tracta de la senzillesa d’una cosa però que es presenta de manera distingida o excessiva).

Joglar i mandraixer, mai no entren en cap consell. (Expressa que tant els joglars com el madraixers no eren o són considerats útils per a prendre decisions importants, suggerint que la serietat i l’esforç, si que són qualitats necessàries per a prendre eixes decisions).

L’advocat i el joglar, tan aviat fan de dimoni com de sant. (Aquesta parèmia ens fa reflexionar sobre la moralitat i l’ús de la saviesa segons la situació en que s’empra, ja que l’advocat -defensant tant el bé com el mal- com el joglar, amb la seua capacitat d’acontentar, ridiculitzar o exaltar un fet o un moment, ens recorda la doble cara o moral de diverses persones que trobem al llarg de la nostra vida).

Quan l’amo és joglar, que han de fer els seus criats si no cantar. (Reflecteix la influència d’un líder donant exemple als seus subordinats els quals el segueixen adaptant-se a l’entorn que ell crea i literalment podrem afegir què, si l’amo adopta una actitud festiva i joglaresca, els subordinats sens dubte prendran part d’aquesta norma).

Amb aquesta xicoteta i peculiar gamma de cançons i joglaries, i estant a punt de solfa per a reviure’n unes altres a través de l’enllaç Cantar – El cantar en les parèmies, m’acomiade de tots vostès convidant-los a seguir aquest meravellós món de la Música i de les Nostre Tradicions a través del bloc Música, Festa i Parèrmia.

Ara de gran comprenc

tot el que per tu sent

i et llence un homenatge

als quatre vents...

Salut i Música