Em dic Hipòlit, soc pare d’un jove de 26 anys amb paràlisi cerebral des del naixement. Hui, no escric només com a pare, sinó com a veí de Cocentaina, com a ciutadà i, sobretot, com a persona profundament ferida per les paraules del bisbe Antonio Reig Pla, nascut al meu poble. Les seues declaracions, que asseguren que la discapacitat és “herència del pecat” i “desordre de la natura”, no només ens insulten a nosaltres com a família, sinó a tot el col·lectiu de persones amb discapacitat i als qui diuen defensar els valors cristians de l’amor i la dignitat.

El meu fill no és un “error” ni una càrrega moral. És una persona que, malgrat les seues limitacions, ens ensenya cada dia que la vida es mesura en capacitats, no en impediments. Que el seu valor no el definix un dogma medieval, sinó la seua humanitat. I que la nostra societat, si aspira a ser justa, ha de protegir els més vulnerables, no estigmatitzar-los des d’un púlpit.

M'agradaria:

1. Que el bisbe Reig Pla es retracte públicament i demane disculpes no només a les persones amb discapacitat, sinó a les seues famílies, per haver convertit el nostre dolor en pretext per a un sermó que sembla extret del segle XV.

2. Que l’Església del meu poble condemne estes paraules i reafirme el seu compromís amb la inclusió, allunyant-se d’esta teologia cruel i obsoleta. La fe no pot ser un instrument d’exclusió.

3. Que els mitjans i la societat no deixen passar això en silenci. Les paraules del bisbe no són “polèmiques”, són "violència simbòlica". I en un estat laic, cap institució pot amagar-se darrere de la llibertat religiosa per menysprear drets humans.

Este no és un debat teològic: és una qüestió de civisme. Si l’Església vol seguir sent rellevant en el segle XXI, que comence per escoltar les veus dels qui criden “Res sobre nosaltres sense nosaltres”. I als meus veïns i veïnes: demane que no callen. Perquè el silenci també fa còmplice.