El racisme no és una relíquia del passat. És una força activa, present i perillosa que es manifesta tant en actituds quotidianes com en episodis violents com l'ocorregut recentment a Torre-Pacheco (Múrcia), on un jove migrant va ser brutalment agredit. Este fet no pot entendre's com un cas aïllat o fruit de la casualitat. Forma part d'un clima social en el qual els discursos d'odi es normalitzen, es difonen sense fre i es legitimen des d'espais institucionals i mediàtics.

En este context, el pensament crític es torna més necessari que mai. Perquè el racisme no sols se sosté sobre la ignorància, sinó sobre la incapacitat de qüestionar el que s'escolta. I quan no s'ensenya a la ciutadania a pensar per si mateixa, a contrastar informació i a distingir entre fets i opinions, el caldo de cultiu per a l'odi es torna fèrtil.

Discursos com els de VOX, que associen sistemàticament immigració amb inseguretat, o diversitat amb amenaça, no sols simplifiquen la realitat: alimenten un relat identitari que deshumanitza al “altre” i legitima l'exclusió i la violència. No són opinions innocents, sinó discursos polítics estratègics que s'inserixen en un imaginari social mancat de ferramentes per a resistir-los.

A això se suma un fenomen que no pot subestimar-se: la proliferació del neofeixisme, especialment entre sectors jóvens, amplificat per les xarxes socials. Plataformes com TikTok, YouTube o X (abans Twitter) han servit com a vehicles per a normalitzar símbols, idees i missatges que dècades arrere hagueren sigut marginals o socialment condemnats. Hui, es disfressen de "llibertat d'expressió", "orgull nacional" o "rebel·lia antisistema", quan en realitat representen una amenaça directa als valors democràtics.

La falta de pensament crític és el que permet que estos missatges es multipliquen sense fre. Les xarxes socials, sense filtres educatius, actuen com a cambres de ressò que reforcen prejuís, viralitzen fake news i presenten la intolerància com a valentia. Així, el neofeixisme ja no marxa amb camises negres, sinó amb memes, influencers i discursos que apel·len a la por, la desinformació i el ressentiment social.

Enfront de tot això, educar en pensament crític i cultura participativa no és opcional: és una forma de resistència democràtica. L'administració pública, l'escola, els mitjans i la societat civil tenim la responsabilitat de formar ciutadans capaços d'analitzar, qüestionar i actuar amb consciència. En cas contrari, la violència com la de Torre-Pacheco es repetirà —i es justificarà— cada vegada amb més naturalitat.

La democràcia se sosté amb cultura cívica i participativa, respecte pels drets humans i una ciutadania que no es deixa arrossegar per la manipulació emocional o ideològica. Si no invertim en fomentar el pensament crític, i la interculturalitat els discursos extremistes continuaran guanyant terreny, disfressats de veritats senzilles per a problemes complexos.

En definitiva, el racisme, l'auge del neofeixisme i la seua amplificació en xarxes podrien ser símptomes d'una crisi més profunda: l'erosió de la capacitat crítica i del compromís amb una ciutadania informada i ètica. Revertir-ho no és tasca fàcil, però és urgent si volem preservar una democràcia real, inclusiva i sòlida.