Parlàvem el mes passat per què la llarga estada de Franco al poder. Hui continuem el tema amb la segona etapa 1946 a 1957, una etapa on el franquisme va passar pels pitjors moments. Quan li negaren l’entrada a l’ONU pel veto dels Estats Units i retiraren els ambaixadors per no ser un règim demòcrata. És quan va aparèixer una nova política internacional que, forçosament, va haver de canviar de tàctica que comentaré tot seguit.

Desprès de la Gran Guerra, la Unió Soviètica es va refermar com una gran potencia comunista. Tota la resta d’estats guanyadors de la guerra es van declarar anticomunistes i donà la casualitat que Franco era el més anticomunista de tots. Les democràcies occidentals, capficats amb la nova política, la dictadura franquista no els importava res. Ni Europa ni els EUA molestava el règim de Franco perquè es va posar submisament a disposició d’aquesta política internacional. És quan el 1953 s’inicià l’amistat amb els EUA. El NO-DO ens ho donava a conèixer amb la visita del Secretari d’Estat ianqui, John Foster (1888-1959).

El franquisme, sense l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, no era res, i va quedar com una titella a la conveniència d’aquest bloc. A més, econòmicament Espanya estava en total fallida i necessitava imprescindiblement ajuda. L’economia autàrquica, l’aïllament i la discapacitat econòmica franquista, va deixar Espanya fallida.

Tanmateix, les mentides i manipulacions de l’aparell de propaganda continuaren amb més intensitat. La Guerra Freda i la política internacional, va traure el franquisme d’una situació política i econòmica inaguantable. Mentre que els mitjans de comunicació ho atribuïen a l’habilitat política de Franco com home d’Estat. L’únic que va minvar foren els assassinats de republicans.

El franquisme es va aferrar al seu anticomunisme que és l’únic que podia oferir. Per això, quan el franquisme reivindicava Gibraltar, tot eren riotes. En realitat, Franco era un pallasso i el seu sistema autàrquic era pallassada i mitja. Franco no va ser l’hàbil polític que volien fer-nos creure; fou un oportunista que se’n va aprofitar de la conjectura d’aquell moment. A nivell internacional era una autèntica titella.

Això si, es va dedicar a maquillar el feixisme a fons amb èxit i venia una «democràcia orgànica» com el millor dels sistemes. Cosa que al bloc occidental no els importava. Però, ací ja hi havia gent que començava a creure-s’ho. Cal dir que continuava estigmatitzant la República i la democràcia sense llevar-li el boç als espanyols i davant del silenci de les democràcies. Això si, no hagués sigut possible tirar endavant sense la complicitat de l’Església. És quan van fer el famós concordat amb el Vaticà amb importants privilegis i el suport incondicional de l’Església espanyola amb l’aportació del nacionalcatolicisme. Tant el règim com l’Església, es posaren d’acord i van haver de modificar el llenguatge. Encara no s’ha explicat -si és que té alguna explicació- que, abans el feixisme era compatible amb el franquisme i l’Església. Ara, el feixisme és declarat incompatible per a uns i per altres. Si. Cal saber les incoherències que el franquisme ha utilitzat per mantindre’s al poder tant de temps. Mentides que durant 40 anys mai no van canviar. Manipulacions que feia el NO-DO, l’escola, el cine... i tot l’aparell de propaganda. S’han matxucat tant els raonaments feixistes que finalment acaben convertint-se en veritat.

Fins i tot, a partir d’ara, el franquisme es desmarca de la Falange que s’havia auto-declarat feixista, al mateix temps que s’inicia un idil·li amb Associació Catòlica de Propagandistes (AcdP). Una entitat creada el 1909 i que justament el 1957 forma part de la Comissió Episcopal d’Ensenyança. Un maridatge amb aquell pacte del nacionalcatolicisme que canviarà superficialment l’escola. Almenys, cuidant el llenguatge, però sense rebaixar el culte al «Caudillo» i al seu règim per haver salvat i reconduir els bons costums de l’Espanya catòlica.

És quan la banca comunica al règim que ha d’abandonar el sistema econòmic autàrquic si vol sobreviure. És quan Franco i Carrero Blanco accepten el 1957 deixar entrar al govern tecnòcrates de l’Opus Dei com podem veure al vídeo. Tot i sense rebaixar l’autoritarisme i negant -de fet- els drets humans amb el seu neofeixisme.

[1957 entrada de tecnòcrates al govern franquista]