I més encara quan es pronuncien des de la responsabilitat que implica liderar una agrupació socialista amb història, amb memòria i amb principis. En aquests últims dies hem escoltat moltes declaracions de la nova Secretària General del PSPV-PSOE Alcoi embolicades en un to amable, quasi conciliador. Però els qui hem viscut aquest procés des de dins, els qui creem en un altre model de partit, no podem acceptar sense més eixe relat impostat que s’intenta instal·lar com si la realitat no tinguera memòria.

Es parla d’integració, de tendir la mà, de treballar en equip. Però hui dia, qui encapçala l’agrupació local ni tan sols ha tingut la mínima cortesia política de cridar al company que també va optar a encapçalar als socialistes alcoians. Ni una trucada, ni un gest. Res. Quina integració és eixa? Quina classe d’unitat es construeix desatenent deliberadament a mitja agrupació? Perquè això és el que ha passat. S’ha volgut marcar una única direcció, sense espai per a la pluralitat, com si no hi haguera una altra visió possible dins del socialisme local.

No es pot parlar de consens quan des del primer moment la voluntat ha sigut concentrar tot el poder intern en un únic costat. Es va vendre una sensació d’acord que no va ser real, mentre s’anava deixant clar que només hi havia lloc per a un plantejament: el propi. I el més preocupant no és només la falta de generositat, sinó l’actitud de voler reduir aquesta agrupació a una veu única, eliminant la diversitat, la dissidència i el debat. Si això és “saber guanyar”, llavors el que estem veient no és política: és estratègia buida.

Perquè a vegades, com la Secretària General diu, saber guanyar és més difícil que saber perdre. Però si guanyar significa tancar el pas al diàleg, excloure a companys amb dècades de compromís i també a les noves veus que acaben d’arribar amb ganes de sumar, de participar i de renovar aquest projecte col·lectiu, llavors no hi ha victòria que valga la pena. Ni orgull que puga sostindre-la.

Ens preocupa, a més, la inconsistència entre el discurs públic i la pràctica interna. Es repeteix la paraula “renovació” com un mantra, quan el que s’observa en la realitat és una continuïtat absoluta dels mateixos noms i dinàmiques de sempre. Alguns porten més d’una dècada ocupant posicions de poder. No es pot parlar de renovació sense canvi real. No n’hi ha prou amb canviar el rostre visible si tota la resta segueix igual.

I és especialment cridaner que es diga, amb lleugeresa, que els projectes de les dues candidatures eren pràcticament iguals. No. No ho eren. I qualsevol militant que haja llegit, escoltat o assistit a l’assemblea ho sap perfectament. No es poden comparar dos projectes quan un d’ells es va presentar amb claredat, amb idees i amb propostes per obrir el partit, i l’altre pràcticament es va limitar a ocupar l’espai, sense definició, sense contingut i sense projecte real. Dir que són el mateix és faltar a la veritat i menysprear l’esforç d’una part molt gran de la militància que sí creu en un PSOE diferent, viu i transformador.

Però encara més preocupant és el nivell de desconeixement que demostra sobre el propi partit al qual diu representar. I no ho diem per una qüestió tècnica. Ho diem perquè es nota, se sent, que no hi ha ni connexió amb la història del PSOE ni comprensió del paper que juga una agrupació local en la vida política i social d’una ciutat. Confondre partit amb govern, reduir la participació a un parell de reunions amb associacions de veïns o empresaris, ignorar per complet al teixit associatiu més viu d’aquesta ciutat —el cultural, el feminista, el juvenil— no és una anècdota: és un símptoma. El de qui pretén liderar una organització sense haver-la entés. I això, en un partit com el nostre, és profundament greu.

També sorprén, i preocupa, la lleugeresa amb la qual s’interpreta el paper del partit. Afirmar que “el més important ara és el govern de la ciutat” és no haver entés absolutament res. El PSOE no és només una estructura per a sostindre governs. És una comunitat política amb història, valors i militància. I si alguna cosa hem defensat els qui impulsem una altra candidatura, és precisament això: la necessitat que el partit tinga vida pròpia, pensament crític i autonomia enfront de la gestió institucional. Perquè quan el partit es converteix únicament en una eina de govern, perd l’ànima. I sense ànima, no hi ha projecte transformador possible.

Tot això no és una qüestió personal. Mai ho va ser. Això va de model, de conviccions, de respecte a les regles i a la militància. Va de si volem un PSOE obert, participatiu, divers i valent, o un tancat en si mateix, reduït a unes quantes persones que es reparteixen entre càrrecs públics i orgànics com si el partit fora seu.

I sí, ho diem amb claredat: no ens sentim representats pel que ha passat. No ens sentim inclosos en aquesta idea d’integració que només integra a qui se sotmet. Però ens sentim forts, amb la dignitat intacta i amb el compromís ferm de continuar treballant perquè la veu de la militància no s’apague. Perquè quan decidim fer aquest pas, el vam fer amb la convicció que callar davant el que creiem injust no és una opció.

Per això seguirem ací. Amb el cap alt. Amb fermesa. Amb respecte. Però també amb tota la claredat que exigeix aquest moment polític. Perquè ser socialista també és això: atrevir-se a dir el que molts pensen però pocs s’atreveixen a dir.