"Menos lobos, Caperucita" és aquella expressió castellana que es fa servir per a fer baixar dels núvols a qui exagera més del compte. Una manera fina de dir-li a algú: “Au, no sigues dramàtic, home.” I dramatisme és precisament el que destil·lava un regidor del PP en un article titulat, amb molta pompositat, «Se les cayó la piel de cordero». Una peça que fa mèrits sobrers per al Premi Caputxeta d’Or, perquè, sincerament, allò no era un article d’opinió, era un monòleg de llàgrimes de cocodril, sense ni posar-se roig.

Segons aquest regidor, a la concentració que es va fer per exigir la dimissió de Mazón: «Se pidió la muerte de todos los alcoyanos de derechas» o «lo que persiguen es aniquilar a quienes no piensan como ellos». Exageració intencionada del qui vol desviar la realitat. A vore... Li ha fallat el guió? O estava assajant per a un càsting de sèrie distòpica? Perquè, si parlem de morts i responsabilitats, potser caldria recordar-li que els 228 morts per la gestió de la DANA pesen sobre les espatlles del senyor Mazón i, per extensió, del PP valencià.

També li aniria bé un repàs d'història. Perquè si parlem de persecucions per ideologia, tots sabem qui va perseguir, empresonar i assassinar per pensar diferent: Franco. I molt d’esquerres, precisament, no era. Però, vaja, no ens sorprén. El PP sempre ha destacat per aplicar la doble vara de mesurar: molt ràpids per a assenyalar els altres, però lents (o directament muts) quan toca condemnar els seus. I si algú en té dubtes, només cal recordar l'11M: mentre el país demanava veritat, el PP assenyalava a ETA en plena jornada de reflexió. Això sí que va ser manipulació de manual.

És comprensible que el regidor del PP es quedara sorprés per la manifestació, ja que segurament era la primera concentració democràtica que veia en directe, i clar, se li va fer bola. Tant, que va confondre els crits de protesta amb una segona temporada del Petrólio. Potser li convindria un curs intensiu de cultura cívica i democràtica. A ell i als seus amics.

Ah! I parlant de crits; també vam tindre temps per a recordar-li al senyor Mazón la seua “pagueta”, no siga que es pensen que som babaus. Tots sabem quin és el vertader motiu pel qual no vol dimitir: la cadira. I per no perdre-la, recorren al de sempre: victimisme, desinformació i teatre de dol fals. Una estratègia tan gastada com previsible.

Una vegada més, l’esquerra demostra tindre més paciència que el “Santo Job”, suportant no només les polítiques de la dreta, sinó també els seus espectacles dramàtics. Però, alerta: paciència no és sinònim de silenci. I mentre ells juguen a fer-se les víctimes, nosaltres seguirem cridant veritats incòmodes, amb el civisme i l’educació que ens caracteritza. Sense disfresses. Sense por. Sense exageracions de conte.