A Gaza no hi ha guerra: hi ha un genocidi. I cal dir-ho amb totes les lletres. Perquè callar és ser còmplice. Perquè disfressar-ho de conflicte és justificar l'injustificable. Més de 60.000 persones assassinades, hospitals reduïts a enderrocs, mares parint en tendes de campanya, xiquets buscant menjar entre cadàvers. L'ONU ho diu fam. Israel ho diu “defensa pròpia”. Nosaltres diem crim de lesa humanitat.

El que Israel està perpetrant sobre el poble palestí no és una operació militar. És la destrucció sistemàtica d'una població civil sota el pretext de la seguretat. És un extermini sostingut amb la complicitat diplomàtica, comercial i mediàtica de bona part del món.

I nosaltres, què fem? Signem manifestos? Publiquem tuits amb la paraula “pau” emmarcada entre cometes? Lamentem amb gravetat sense tocar ni un sol acord bilateral?

De què serveix l'ajuda humanitària quan el que es llança des del cel són bombes? Les bones paraules no donen menjar. Les bones intencions no curen les ferides. Les bones formes, a vegades, maten.

Ens felicitem perquè Espanya ha sigut valenta en reconéixer l'Estat de Palestina. I ho ha sigut. Però no basta. Per què de què serveix reconéixer un Estat si permetem que l'esborren del mapa dia rere dia? De què serveix parlar de dos Estats si un està reduït a enderrocs i l'altre actua amb total impunitat militar, econòmica i diplomàtica?

Diem que defensem la justícia social. Que creem en la pau, en els drets humans, en la vida. Perquè és el moment de demostrar-lo. D'estar del costat correcte de la història.

Des del socialisme no es pot ser neutral. No hi ha dues narratives. Hi ha una ocupació. Hi ha un poble massacrat. I hi ha un botxí. Tota la resta són excuses. No es pot parlar de drets humans en abstracte mentre se signen enviaments d'armes a Israel o es negocien tractats amb els qui converteixen la fam en una arma de guerra.

Què els direm als nostres fills i filles? Que vam fer el que vam poder? Que no era tan senzill? Que la diplomàcia va a poc a poc? No. Només podrem dir la veritat més crua: que no vam estar a l'altura. Que ens van tremolar les cames quan havia de tremolar-nos la veu.

No demanem gestos: exigim mesures concretes. Embargament total d'armes. Suspensió immediata d'acords bilaterals. Sancions polítiques, econòmiques i diplomàtiques. Suport sense fissures a l'enjudiciament internacional dels responsables. I un reconeixement de l'Estat palestí que no es limite a les paraules, sinó que implique fets, conseqüències i una posició ferma enfront de l'extermini.

Perquè si no frenem aquesta massacre, no quedarà Palestina. I si no ho denunciem amb totes les nostres forces, no quedarà dignitat en les nostres idees.

Quan arribe el dia en què ens pregunten què vam fer mentre moria Gaza, que puguem mirar-los als ulls i dir: ho vam intentar tot. I no vam callar.