José María Ángel Batalla ha dedicat la seua vida a servir aquesta terra. No buscava focus ni titulars: treballava des de l’ombra, amb la constància de qui sap que el servei públic és més un acte d’amor que una exhibició. És la feina invisible, la que no ompli portades però evita desastres; la que garanteix que, quan arriba el moment difícil, hi haja un pla, un equip i una resposta.

Hui, José María continua lluitant, no contra un temporal o una inundació, sinó contra una onada d’odi que l’ha arrossegat fins a la vora del precipici. Tot va començar amb una denúncia anònima que hauria d’haver sigut matèria de discreció i rigor; però quan les institucions públiques es posen al servei de la venjança política, el mal ja no és sols personal: és democràtic. I aquella denúncia va acabar convertida en carnassa per a la voracitat d’unes xarxes on la presumpció d’innocència és el primer cadàver.

Les paraules han estat les bales. Els rumors, la pólvora. Les mirades còmplices, el silenci que mata. L’assetjament, les amenaces i les mentides repetides fins a semblar veritats han anat forjant una gàbia invisible al seu voltant. I quan parlem de límit no parlem de metàfores: parlem de nits sense descans, d’ansietats que et deixen sense aire, d’atacs de pànic que et fan sentir que el món s’afona baix dels teus peus.

Ací és on entra la salut mental, eixe tema que incomoda perquè ens obliga a mirar-nos en un espill difícil. Ningú hauria de trivialitzar el que suposa que una persona arribe a pensar a llevar-se la vida. No és un gest de debilitat; és la conseqüència d’un sofriment tan gran, tan prolongat i tan invisibilitzat que la mort sembla, erròniament, l’únic alleujament possible. I, massa vegades, eixe sofriment el provoquem entre tots: amb un tuit malintencionat, amb un titular sense contrastar, amb un silenci còmplice.

Ho va dir la ministra Diana Morant: “A un polític se’l jutja per la seua gestió i no pel seu títol acadèmic”. Però en aquest temps nostre, el valor d’una trajectòria pot ser esmicolat en minuts per un titular malintencionat, per un comentari viral, per un dit acusador a la pantalla.

Les xarxes socials, mal utilitzades, són un altaveu per a l’odi. Multipliquen les veus dels qui insulten, inventen i deshumanitzen. La política, quan entra en aquesta dinàmica, deixa de ser un lloc on es contrasten idees i passa a ser un cadafal on s’aplaudeix la sang. La salut mental no és un luxe ni una qüestió privada: és una urgència pública. Perquè les cicatrius que deixen aquestes lapidacions digitals no sempre es veuen, però poden ser mortals.

El que està en joc no és una carrera política ni un titular més: és la dignitat de la política, el respecte a la veritat i, en última instància, la humanitat que hauríem de preservar per damunt de qualsevol diferència ideològica.

Cal dir-ho clar: la crítica política és legítima i necessària, però l’escarn personal i familiar és indecent. No es tracta de protegir privilegis; es tracta de protegir la vida, la dignitat i la salut mental dels qui, més enllà del seu càrrec, són persones.

Potser el dia que aprenguem a diferenciar la fiscalització democràtica del linxament, el dia que entenguem que una vida val més que un titular o un rèdit polític, aquestes tragèdies deixaran de repetir-se. Fins llavors, continuarem veient com es travessen línies que mai haurien de creuar-se… i algun dia, la víctima podria ser qualsevol de nosaltres.

Potser no ho entenem fins que la tragèdia toque a la nostra porta. Fins que siga un amic, un company, un germà… qui no puga més. Perquè la lapidació ja no es fa en places públiques amb pedres: ara es fa amb pantalles, retuits i titulars que cremen en segons i deixen cicatrius per sempre.

I aleshores comprendrem que la política no pot ser una ‘jauría’, que les xarxes no poden ser un cadafal i que la dignitat humana no es negocia. José María hauria d’estar on sempre va estar: treballant, servint, ajudant… i, si cal, defensant-se davant la justícia amb totes les garanties que dicta un Estat de dret. Frenar-ho depén de nosaltres: alçar la veu, exigir garanties i no participar mai més en la ‘jauría’.