Dissabte passat, l’assemblea del Moniàtic va batejar l’espai que hi ha entre el Panical i Cals Flares com la Placeta de les Petrolieres. Lola Rquena, veïna de tota la vida del Partidor, va destapar la placa que “ret homenatge a les dones represaliades en la Revolta del Petrólio de 1873, quan el poble obrer d’Alcoi s’alçà contra l’explotació i en defensa de la dignitat”. Amb bon criteri, coincidint amb la Fira Modernista, van obrir una escletxa a un passat real, sense edulcorar, lluny de pameles, monocles, puntes fines, brodats o randes.

Van recordar Antonia Bou Martí, més coneguda com la Bohua, que va nàixer el 1831. Era una eminent botànica a qui van visitar delegats de la Comissió de la Flora forestal espanyola, interessats en les herbes de la Mariola. Treballava, a més, amortallant els morts. Poc després de la insurrecció, una veïna, des de l’anonimat,  la va acusar d’incendiària perquè portava la faldilla tacada de petroli. La confident va retirar poc després l’acusació, però l’alcalde la va enviar a presidi per estar sempre “en contraposició de qualsevol autoritat legítimament constituïda”. Entre el penal de Santa Bàrbara d’Alacant i la presó de Sant Francesc d’Alcoi va passar més de set anys, fins que va aconseguir reunir dos mil pessetes per a la fiança.

Mai no es va rendir. Escrivia contínuament al jutge, al fiscal i als edils, per reclamar l’excarceració. Justícia per a ella; per a l’Arzobispet, el seu home malalt, i per a la seua filla Elena Baldó Bou. La xiqueta tenia nou anys al 1873 quan va acabar entre reixes, “obligada a allotjar-se amb mi en aquesta presó per manca de tot empara i protecció”. En eixir, al 1881, van fugir a l’Alger, des d’on Elena va tornar a Alcoi quaranta anys després. Amb els coneixements que va heretar de la seua mare procurava herbes medicinals front a patologies comunes. Però una clienta, en 1929, no sabem si insatisfeta o interessada, la va denunciar per estafa. I així es com va tornar a la presó, casi mig segle després, al temps que la premsa l’acusava de bruixa.

Eren dones valentes i independents, que no encaixaven en una societat profundament masclista i insuportablement apostòlica. Com Conxa Torregrosa Valor, “desarmada de llenguatge i maneres”, que va fer recular els policies que anaven de caça pel carrer Barbacana. La Serment va eixir al pas dels “pillos” dels municipals, quan regiraven les cases buscant sospitosos. Imaginem que en van fer falta uns quants per emportar-se-la al calabós, només per a tornar a soltar-la just al matí següent. Rosa Romà i Pepa Llàcer, per contra, es van mantenir a l’ombra, quan ja no van permetre els treballadors reunir-se “a la llum del sol”. Ambdues eren vídues i mares treballadores, amb fills menuts al seu càrrec. I a casa seua, a Sant Mateu i a Sant Antoni, rebien la correspondència clandestina de la Internacional. Eren l’enllaç imprescindible entre Albarracín i Tomàs, d’una banda, i els perseguits alcoians federats, d’una altra.

Adelina Martínez Piñeiro, la Gallega, tot i el malnom, era nascuda a Alcoi al 1838. Al 73 estava associada a l’AIT, com moltes altres alcoianes, més de set-centes, perquè la quota li assegurava “l’assistència de les malalties que puguera patir”. No va obtenir l’indult fins al juny de 1879, acusada de sedició per la seua dolenta conducta moral. Per la seua banda, Àngela Maria Camarasa Martí no va ser localitzada fins al maig de 1875, quan servia en casa d’un senyoret alcoià que vivia al moll d’Alacant. Algú va testificar que va reconèixer la veu de la Pastora, el dia 9 de juliol del 73, als peus de l’ajuntament reclamant “petrólio” per “acabar amb els burgesos”.

També Teresa Hilario Peydró va patir la càrcer. La nit de l’1 al 2 de novembre va ser arrestada, nugada de peus i mans i obligada a caminar fins a Alacant, sense aigua ni menjar, junt a un centenar d’acusats. Setmanes després, el jutge va reconèixer l’error, perquè no era aquesta la Lleona que buscàvem, i li va atorgar la llibertat sense càrrecs. El guàrdies van remenar també la “botilleria” de la Frasquita i la casa de dinars d’Aurora Peydro, buscant no sabem ben bé què. I al carrer Sant Mateu, a la taverna de Maria, o Mariana, Olcina, van creure que trobarien l’orella de Pelletes. Van interrogar a Pascuala, la Còmica, i a la Quatre Pèls, per internacionalistes, però mai van localitzar a la Bolina, ni a la Belada ni a la Borrellona.

Per cert, a la vora de la nova placeta, just on fa cantó el carrer Forn del Vidre, al número 14, mirant cap al Molinar, vivia la meua besàvia Demetria. La Mémé tenia nom d’origen grec i esperit petrolier, i ben orgullós que n’estic.