El saló d’actes de l’edifici del Viaducte s'ha quedat menut aquest dimarts, 14 d’octubre, davant l’expectació que va generar la visita de Francisco Martínez, conegut com Quico el Guerriller, qui recentment ha complit 100 anys. L’acte, organitzat pel Fòrum per la Memòria en col·laboració amb el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), ha reunit alumnat de centres educatius d’Alcoi i Cocentaina, que han tingut l’oportunitat d’escoltar en primera persona un testimoni excepcional de la història més recent.

Durant la trobada, Quico el Guerriller ha explicat tot un segle de vivències marcades per la lluita per la llibertat i la igualtat, emocionant el públic amb els seus relats sobre la resistència i la defensa dels valors democràtics. L’acte ha sigut una mena de lliçó viva d’història i memòria democràtica, que ha despertat gran interès entre els més joves i també entre els docents.

Reproduïm la crònica que ha fet Fátima Toutouh, alumna del Batxillerat Humanístic i Social de l’IES Andreu Sempere, en la presentació de Quico:

Francisco Martínez López, més conegut com El Quico, va nàixer al Bierzo l’1 d’octubre de 1925, a Cabañas Raras. Per tant, acaba de complir cent anys. Quico va ser, com diu el títol de la seua autobiografia, un guerriller contra Franco, i ara continua sent un guerriller contra l’oblit. Així que podem dir que va defensar la democràcia i la llibertat, primer amb les armes a la mà i ara ho continua fent armat amb la paraula.

La guerrilla va nàixer amb la guerra, l’any 1936, per necessitat. Els fugits, els escapats, es van veure obligats a empunyar els fusells per salvar les seues vides. Però amb la victòria del feixisme no van cedir; van mantindre viva la flama de l’esperança. I després de la derrota del nazisme a Europa es va obrir una nova il·lusió. Ara diríem que, ingènuament, van pensar que, després de fer fora el feixisme de París, de Berlín i de Roma, arribaria el torn de Madrid. Però no va ser així, ja ho sabeu. I la guerrilla va continuar lluitant fins que ja no va poder ser, cap a l’any 1952.

Doncs bé, Quico va viure tot aquell procés des de menut. I el va viure com a enllaç (o com ell diu, com a poble) i com a guerriller, encara que diferenciar entre uns i altres no és just. La historiografia, de fet, continua sense ser-ho. Primer el franquisme, amb la seua propaganda, i després la Transició, amb el seu oblit i manipulació, ens van transmetre una caricatura de la veritable història. Quico ens parla d’una guerrilla formada fonamentalment per dones, que eren les que es jugaven la pell en primera línia, i de grups armats integrats en la societat, el primer objectiu dels quals era la politització de les veïnes i veïns.

I ho explica sense romanticisme, sense èpiques ni misticismes. Ens conta com la Guàrdia Civil va aplicar la llei de fugues al seu amic de 19 anys, disparant-li a traïció per l’esquena, i com van torturar el seu germà, que només tenia 16 anys. Quico va aconseguir sobreviure fins al seu exili, el 1951. Va arribar a ser secretari general del Partit Comunista d’Espanya a França fins a l’any 1990. I després de més de quatre dècades va tornar per instal·lar-se finalment al Campello, i vindre als instituts a contar-nos la veritable història de primera mà.