Els últims esdeveniments a Gaza i Cisjordània confirmen, una vegada més, una realitat incòmoda que massa governs del món prefereixen ignorar: Israel està incomplint de manera sistemàtica l’acord de cessament del foc, i sota aquestes condicions parlar de pau és, senzillament, un exercici de fantasia política.

El passat 15 de novembre, un front fred va colpejar amb ferocitat la Franja de Gaza. Les pluges torrencials i els forts vents van inundar camps sencers de desplaçats, especialment a Al-Mawasi, a l’oest de Khan Yunis. Les imatges d’aquestes últimes hores mostren tendes de campanya arrasades, famílies empapades, infants tremolant de fred i un milió i mig de persones sobrevivint sota plàstics esquinçats i estructures improvisades. Aquest temporal, que en qualsevol lloc del món seria només un fenomen atmosfèric, a Gaza es converteix en una catàstrofe humanitària perquè Israel continua bloquejant l’entrada de materials bàsics, combustible, aliments i medicaments.

I aquí és on rau un dels elements clau d’aquesta tragèdia: els governs del món callen, però les ciutadanes i els ciutadans no. Arreu del planeta, milions de persones s’han mobilitzat, han ocupat carrers, han iniciat campanyes, han exigit embargaments d’armes i han fet sentir la seua veu en solidaritat amb el poble palestí. La societat civil ha actuat amb una claredat moral que contrasta amb l’ambigüitat calculada —o la complicitat directa— de tants executius internacionals.

Mentrestant, a Gaza continuen les violacions del cessament del foc. Des de l’11 d’octubre, data en què havia d’entrar en vigor l’alto el foc, les forces israelianes han comès desenes d’incidents armats: bombardejos a la zona de Shuja’iyya, dispars de drons sobre Jabalia i foc de vaixells de guerra contra Rafah. El resultat és tràgic: 261 morts, 632 ferits i 533 cossos recuperats sota els enderrocs. I això sense comptar el balanç global de l’ofensiva des del 2023: més de 69.000 morts i 170.000 ferits, la majoria dones i infants.

Davant d’aquest panorama, sorprèn —o potser ja no— que els governs occidentals continuen parlant de “negociacions de pau” com si existira simetria entre les parts. Però com es pot parlar de pau quan un dels actors viola sistemàticament els acords, bloqueja l’ajuda humanitària i manté un setge total sobre una població exhausta?

A Cisjordània, la situació no és millor. Segons dades de l’Institut de Recerca Aplicada de Jerusalem (ARIJ), Israel ha aprovat enguany més de 26.000 habitatges nous per a colons, distribuïts en 194 projectes que envaeixen 30 kilómetres quadrats de terres palestines. I no parlem de zones “disputades” ni de buits geogràfics: parlem de Jerusalem, Jericó i Nablus, ciutats palestines àmpliament reconegudes com a territori palestí ocupat.

La intenció és transparent: trencar la continuïtat territorial i impedir la viabilitat d’un futur Estat palestí. Cal recordar que ja hi ha més de 750.000 colons vivint en assentaments considerats il·legals segons el dret internacional, i que només aquest any 39.000 palestins han estat desplaçats per la violència de colons i forces israelianes. La radicalització és tan profunda que un ministre del govern israelià, Amichai Eliyahu, ha arribat a afirmar obertament que cal expulsar els palestins de Cisjordània, com si es tractara d’un obstacle que es pot esborrar del mapa.

Sota aquesta realitat, quina pau és possible? Quina negociació pot prosperar si una de les parts continua ampliant assentaments, desplaçant població autòctona, violant acords i impedint el flux d’ajuda humanitària bàsica? La pau no és només l’absència temporal de bombardejos. La pau necessita justícia, drets, territori, llibertats, seguretat i dignitat. I avui, cap d’aquests elements està garantit al poble palestí.

La ciutadania mundial ja ho ha entés. Ho ha vist, ho ha denunciat i ha actuat. Però els governs continuen atrapats en equilibris diplomàtics, interessos econòmics i aliances militars que els impedeixen actuar amb valentia i coherència. Per això, la pregunta ja no és només què està fent Israel. La pregunta és: què esperen els governs per actuar? Quants infants morts més són necessaris perquè el dret internacional deixe de ser un simple exercici retòric? Quantes ciutats cal que siguen desposseïdes per reconéixer que no pot haver-hi pau mentre es continua colonitzant?

La pau justa i duradora no arribarà per inèrcia. No és un procés automàtic. És el resultat d’una decisió política i moral. I ara mateix, només la ciutadania mundial està prenent aquesta decisió. Els governs, de moment, no.

Per Amigues i amics de Palestina de l´Alcoià i Comtat.