Cada vegada són més els pobles de l’interior de la província d’Alacant que senten que la Diputació s’ha oblidat d’ells. No és una sensació, és una realitat que es palpa en el dia a dia. Mentre a la costa els recursos flueixen i els projectes se succeeixen, a l’interior es sobreviu amb el just, amb pressupostos minúsculs i amb ajuntaments que fan malabars per continuar prestant serveis bàsics.

Perquè sí, hi ha una província que va a dues velocitats. Una, la dels grans municipis, amb múscul econòmic i accés a fons autonòmics, estatals i europeus. I una altra, la d’aquests pobles que a penes poden avançar mil euros per posar en marxa un servei de transport a demanda —una necessitat, no un capritx— que permeta als veïns anar al metge o a l’institut.

Una Diputació desconnectada del territori

La Diputació d’Alacant ha perdut la proximitat amb el seu territori. No coneix —o no vol conéixer— la idiosincràsia dels pobles petits, els seus problemes, els seus ritmes, la seua gent. I sense conéixer, és impossible governar. Parlen de “lluita contra la despoblació”, però la realitat és que no hi ha estratègia, ni suport real, ni fe que el món rural puga tindre futur.

El resultat és devastador: una província desequilibrada: uns municipis avancen i altres retrocedeixen, condemnats a veure com cada any se tanquen més cases, s’apaguen més llums i es van més veïns.

Subvencions que arriben quan ja no serveixen

A això se suma un problema que, lluny de solucionar-se, empitjora: els retards en les convocatòries i resolucions de les subvencions de la Diputació. Un sistema obsolet, pensat per a administracions grans, que ofega els ajuntaments petits.

Molts d’ells tenen un únic administratiu a mitja jornada. I amb aquest únic recurs han de tramitar convocatòries, justificar subvencions, presentar documentació i atendre els veïns. Quan les resolucions es publiquen tard, tot s’acumula en qüestió de setmanes. Els projectes que haurien d’executar-se al llarg de l’any es concentren en tres mesos frenètics, on no hi ha mans suficients per arribar a tot.

El resultat és previsible: serveis que no es presten, ajudes que es perden, proveïdors que no arriben a temps i empreses locals saturades. Tres mesos de feina a destall i nou de paratge pel desert, un model que no beneficia ningú i que castiga, sobretot, els pobles més petits.

Menys inversió, menys futur

El pressupost provincial de 2025 ha acabat de confirmar la desídia pel territori rural. L’eliminació de programes com +Esport o el Bono Consum, juntament amb el retall d’un 60% del pla +Cerca, suposa un cop dur per als municipis de l’interior. La Diputació d’Alacant no ha plantejat cap línea potent de subvencions per fer inversions en els nostres municipis al 2025.

Altre exemple és l’eliminació de les ajudes que oferia el Patronat Alicante Costa Blanca als ajuntaments, que s’ha vist eliminada, eliminant així tota possibilitat que tenien els municipis menuts per promocionar el seu patrimoni, la seua cultura, els seus recursos turístics. Eren plans que, amb les seues limitacions, ajudaven a mantindre activitat econòmica, a generar moviment en els comerços locals i a sostindre serveis municipals. La seua desaparició o reducció deixa a molts ajuntaments en una situació crítica.

L’interior no necessita caritat, necessita compromís

Els pobles de l’interior no demanen caritat, demanen compromís. Demanen una Diputació que entenga que l’equilibri territorial no s’aconsegueix només amb grans obres, sinó amb presència, amb suport real i amb empatia cap als municipis més xicotets.

El futur de la província no pot passar només per la costa. Si l’interior es buida, perd la província sencera: perd història, cultura, arrels i vida.

Potser ja va sent hora que la Diputació es baixe del cotxe oficial, pise els carrers dels pobles i escolte a qui encara resisteix. Perquè sense ells, la província d’Alacant serà només una façana bonica mirant al mar… i un interior en silenci.