El poble valencià porta mesos alçant la veu. No per estratègia ni per consigna, sinó per alguna cosa molt més profunda: exigir dignitat. Cada manifestació, cada plaça plena, cada crit contingut que s’ha convertit en força col·lectiva, ha demanat exactament el mateix: veritat, justícia, reparació, respecte i humanitat. Paraules que s’han guanyat al carrer perquè des de el Palau es negaven.

Perquè el que es reclamava no era cap luxe democràtic. Era el mínim. Un govern digne. Un president digne. I no ho hem tingut. Hem tingut un president indigne, incapaç d’alçar la cara, incapaç de defensar al seu poble, incapaç de posar per davant la gent abans que la submissió a Vox. Ha sigut una vergonya institucional i cívica, un colp a l’autoestima d’una terra que sempre ha estat, precisament, exemple de convivència i respecte.

Les manifestacions exigint la seua dimissió no han sigut espontànies. Han sigut la resposta natural d’un poble ferit i fart. La resposta de milers de persones que han vist com el seu govern vulnerava drets, qüestionava evidències científiques, ignorava el sofriment de les víctimes i convertia la política en un exercici de mentida i ocultació.

I ara, després de mesos de pressió cívica, ha començat una nova etapa que tampoc respecta el que este poble ha demanat. No han escoltat el carrer. Han escoltat a Vox. I la prova és que el PP ja s’ha llançat a investir un nou president sota les mateixes condicions que van sotmetre el govern anterior. Les converses d’estos dies no deixen cap dubte: tota l’operació està dissenyada per reeditar el mateix pacte amb Vox, amb les mateixes cessions, les mateixes renúncies i la mateixa submissió.

Ningú pot fingir sorpresa: el PP ja és Vox. No són socis. No són aliats. Són el mateix bloc polític.

I el País Valencià ho està pagant massa car.

La situació és encara més greu perquè les negociacions per a la investidura s’estan fent amb la formació que nega el canvi climàtic, i ho fa després del trauma que esta terra ha viscut. Després d’una DANA que va devastar comarques senceres, que va arrasar carrers, records i vides; després d’aquelles hores interminables en què un poble sencer mirava l’aigua avançar amb la impotència més cruel —mentre l’ES-Alert arribava tard, escandalosament tard, quan el perill ja havia colpejat, quan ja no quedava temps per salvar tantes vides—; després de veure el País Valencià agenollat, trencat, ferit i marcat per sempre per 229 absències que encara pesen com una ferida oberta… encara hi ha qui té la fredor de dir que “no passa res”, que “no és real”, que “tot està exagerat”.

I a tot aquest dolor s’hi ha sumat una cosa igual de greu: les mentides. Mazón va negar col·lapses que existien, va dir que faltaven dades que sí estaven, va construir relats diversos per esquivar responsabilitats mentre les famílies ploraven els seus. I ara, amb el canvi de president, el PP pretén una maniobra de blanqueig: convertir-lo en un “home d’Estat”, fer veure que tot açò no ha passat, que el temps ho cura tot, que la veritat pot diluir-se si passa prou setmana rere setmana. Volen que el poble oblide. Però les 229 morts no s’obliden. La negligència no s’oblida. La mentida no s’oblida. I en esta terra, quan parlem de dolor i de dignitat, només hi ha una resposta possible: ni oblit ni perdó.

I enmig de tot este cansament profund, d’esta sensació d’injustícia i humiliació, no ha sorgit una força inesperada, ha emergit una esperança guanyada, construïda, resistida i compartida. Una esperança que ve de lluny, de la memòria del que esta terra ja ha sigut capaç d’aconseguir quan es governa amb dignitat. Eixa esperança porta un nom: el llegat del Botànic.

Un govern que va demostrar que els drets es poden ampliar, que la política pot ser decència, que els serveis públics poden estar al centre, que esta terra pot avançar sense deixar ningú enrere. Una etapa que no s’ha esborrat: ha arrelat.

Eixa mateixa esperança va omplir una sala fa uns dies. No era un míting. Era una trobada de pell. De mirades que deien: “ja n’hi ha prou, però encara hi ha futur”. I enmig d’aquell moment, entre l’emoció de la gent, entre les llàgrimes discretes i les abraçades llargues, va emergir Diana Morant. I ho va fer com emergeixen les persones que tenen veritat: sense impostures, sense artificis, sense necessitar res més que estar present i ser coherent.

Diana no és d’eixes polítiques que s’amaguen darrere d’un discurs buit. Ella parla des de la vida. Des dels seus orígens. Des de la responsabilitat que coneix bé, la que pesa però impulsa. Té una dolçor que no debilita, sinó que humanitza; una força que no intimida, sinó que acompanya. És una dona que entén la política com un servei i no com un escenari. Algú que ha aprés que el poder només té sentit si ajuda a guarir ferides, no a obrir-ne de noves.

I per això la dreta la tem. Per això intenten decidir ells qui hauria de ser la candidata socialista. Per això parlen, filtren, insinuen i manipulen: perquè saben que la millor la tenim nosaltres. Perquè saben que és l’única capaç de mirar als ulls i dir la veritat quan ells només miren les instruccions de Madrid.

I és per tot això que el que escric hui no és una conclusió, sinó una convicció personal i profunda:

Volem votar. Volem dir la nostra. Volem que siga este poble, i no Vox, qui trie el seu govern. Volem una presidenta que ens respecte, que ens mire, que ens cuide, que ens defense. Volem que la Comunitat Valenciana deixe d’estar segrestada per acords que ningú ha votat.

Ací estem.

Ací continuarem.

Amb dignitat i memòria.

Amb convicció i cor.

I amb Diana Morant, fins al final.