Hem tardat uns anys, és cert, però ja tenim un gènere cinematogràfic propi: el Pericana Western. És evident. Si els westerns produïts pels italians en els anys 60 del segle XX eren els Spaghetti Western, una pel·lícula de comboixos, que diem a Alcoi, produïda, rodada, protagonitzada i també distribuïda per alcoians, és clar, és Pericana Western, i ben carregadeta de bacallà —ja que per diners no és, perquè tenim qui ho paga tot—.

La idea que ha contat Jordi Linares a Pagina66 els va vindre a un grup d’amics anant en Vespa pels Pirineus d’excursió estiuenca. Xarrant, de broma, van acordar que el que estaven fent durant eixos dies era un comboi des de moltes perspectives que són definició en el diccionari: eren un comboi de vehicles, allò era una activitat festiva i col·lectiva, els feia a tots molta il·lusió, es van animar els uns als altres per anar, estaven d’acord i es van tractar de meravella.

I per algun beuratge negre d’eixos que només es deuen prendre en baixar de la moto, algú va recordar que, de xicons, ja fa anys, als films d’indis i vaquers que posaven en la tele els dissabtes després de Mazinger Z o Sandokán, a Alcoi els déiem pel·lícules de comboixos. En el diccionari no apareix la paraula, però a qui li fa falta un llibre quan té memòria?

Així que —pel que es veu segur que era de Pastor— van imaginar fer una producció a l’estil de Sergio Leone en La mort tenia un preu, però alcoiana. Van recordar que a Campello s’havia construït en els huitanta un poblat de l’oest. Sempre havien pensat d’anar-hi, però les canes dels caps indiquen els anys que fa i era possible que ja no existira. Però sí: aguanta. Allà han fet de tot: sessions de fotos, spots de tele, convencions, reunions d’empresa... fins i tot cinema d’eixe en què els actors acaben sense els esperons. El Fun West dona per a això i més: són 120.000 metres quadrats de parc temàtic de lloguer amb la presó, el Saloon, l’oficina del xèrif i els tipis dels indis. La comboià s’havia transformat en comboixada.

Un cap de setmana sencer van estar els amics del comboi, més familiars i coneguts. Han cercat ajuda professional: Copérnico García és el director, Triana Muñoz la directora d’art i Lorenzo Muñoz s’ha encarregat de l’script. Al final, l'embolic ha arribat tan lluny que han acabat rodant una sèrie: La última bala perdida. I és que, encara que en veu alta no ho reconeixen, algun bala perduda sí que ha participat en la producció, perquè es tractava de fer-ho de manera molt seriosa, però divertida.

Han gravat quinze capítols de dos minuts cada un, pensats per a xarxes socials i el mòbil. Per tant, han triat el format més modern, el vertical, si bé han volgut donar-li un estil retro, fent-ho mut i en blanc i negre. En el primer episodi passa una cosa que encara no es pot dir, que després es va desenvolupant al llarg de la trama.

Hi ha de tot: un assalt a un banc, un atac dels indis, el Sèptim de Cavalleria corneta en mà, i fins i tot una baralla en la cantina que —ens fa la impressió— no serà pel whisky. Entre els personatges, l’alcalde, el xèrif, els lladres, la banquera, el bisbe, les infermeres, les ballarines i els indis. No en falta cap.

Han participat més de 25 figurants, tots amateurs, sense cobrar un dòlar, pagant-se els seus vestits i l’estada a Campello. Però tant se val: tenien una motivació, passar junts un parell de dies, aprendre com es fa una sèrie i riure, riure molt.

Anècdotes del rodatge en tenen unes quantes: des d’haver recreat alguna escena de Stanley Kubrick —i això que sols va dirigir mig western, a saber per on ixen—, l’escena del bisbe en el pou en què van acabar tots plorant de l’emoció, o quan l’alcalde crema un bitllet de 100 euros dient "Això ho pague jo".

Ara hem de ser pacients. La sèrie —ells diuen que és l’Alqueria Blanca de l’oest i no sabem què volen dir— es presentarà al gener de 2026 i estarà disponible en xarxes socials de manera gratuïta. Els perfils de Facebook i també el d'Instagram ja estan i conviden a entrar, perquè publicaran, a poc a poc, sorpreses en forma de fotos, presentació de personatges, el making of i fins i tot alguna escena.

Siga com siga, una cosa ja tenen: han entrat en la història del cinema amb un nou gènere: el Pericana Western. Per cert, que és muda però internacional, amb textos en valencià, castellà i anglés. Els ha faltat el navaho.