Últimament he escoltat massa que ara ser de dretes o d'ultradreta mola i que és el nou punk. I no, categòricament no. Ayuso, VOX, Alvise o Desokupa no són ni Eskorbuto ni La Polla Records, són Movida Madrileña, monyos de colors i 'chupas caras'. Són els gossos de presa dels autèntics poders que generalment estan a Madrid. Punk és aturar el genocidi de Palestina per part de l'Estat Terrorista d'Israel, punk és intervindre el mercat de la vivenda i posar impostos a les vivendes buides i als grans tenedors, punk és regular el turisme per a que siga sostenible, punk és parlar valencià.

El sentit comú està en disputa, els marcs on es donen les converses a la família, al lloc de feina o amb els amics i les amigues és un terreny de combat al que l'esquerra no pot renunciar. Cada vegada és més habitual veure com molta gent abandona X (antic Twitter), la xarxa social que Elon Musk es va comprar, per considerar-ho un espai tòxic i un espai putrefacte. I en certa mesura no els falta raó, però, no debem cedir ni un milímetre d'espai als ultres, em d'ocupar tots i cadascun dels espais, perquè les cadires no es queden buides. Punk és crear una xarxa social pública.

No hi han receptes màgiques per combatre els discursos d'odi, però, el que sí sabem és que la por no movilitza, la por paralitza. Per això em de disputar el sentit comú des de les quatre cavitats del cor. A la part superior tenim les dos aurícules i una d'elles la tenim que utilitzar per a la política, en les institucions, presentar-se a les eleccions, guanyar-les, governar. La segona és per als carrers, fent referència a eixa consigna antifeixista 'els carrers seran sempre nostres.' Els carrers no només són les manifestacions o mobilitzacions, és militar, formar part d'un sindicat, d'una assemblea de veïns i veïnes o d'una organització feminista.

A la part de baix tenim els ventricles. Un d'ells és per al relat, és a dir, per crear argumentari, per defensar les nostres idees i desmontar les altres, des dels mitjans de comunicació, des de les xarxes socials i en cada conversa. I com açò és sacrificat em de deixar l'altre ventricle per a l'alegria, perquè com deia Emma Goldman, si no podem ballar, no és la nostra revolució.

Però no valen els somriures buits, calen somriures, però no sense contingut, calen somriures amb ideologia. Des de els mitjans de comunicació de dretes i des de la progresia mediàtica analitzen la victòria de Zohran Mamdani, nou alcalde de Nova York, gràcies a la bona campanya electoral, gràcies a que és un millennial que parla el llenguatge dels millennials i a lo bé que balla a TikTok, elements fonamentals, però, intencionadament obliden la radicalitat de les popostes amb les que ha guanyat: una xarxa de supermercats públics amb preus justos per a que fer la compra no siga un calvari o escoletes infantils totalment públiques i gratuïtes. Zohran Mamdani és punk.
Si un govern d'esquerres no fa polítiques d'esquerres, després no ens portem les mans al cap quan governen Feijóo (Ayuso) i Abascal, perquè després d'Alberto Fernández, ve Javier Milei, després de Gabriel Boric, vindrà José Antonio Kast?

La democràcia està en perill, però no ve de nou ara amb el que li han fet al Fiscal General de l'Estat, ve de lluny i el PSOE és responsable, perquè quan ens afectava a la resta, no només no ho frenaven, és que formaven part dels atacs a Isa Serra, a Vicky Rosell, als independentistes o als activistes. Va ser Meritxell Batet del PSOE, sí, torne a repetir, del PSOE, no del PP ni de VOX, del PSOE, qui li va retirar l'escó a Alberto Rodríguez atacant a la democràcia. El PSOE no vol ser ni Movida Madrileña ni punk, vol ser pop-rock.

Hi ha molta gent que s'ha cregut la patranya de que llegint es cura el feixisme i això és una profunda tonteria, hi han feixistes que han llegit i estudiat molt més que nosaltres, tal vegada per això (per ara) van guanyant.
L'antifeixisme ha de ser el denominador comú de tots i de totes les demòcrates, em de donar la batalla, de desplaçar la finestra d'Overton i avançar posicions.

Que ser racista i fatxa torne a donar vergonya.