El 10 de desembre de 1948, el món va fer una promesa solemne. Després de les atrocitats de les guerres mundials i l’horror insondable de l’Holocaust, la comunitat internacional va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), un compromís destinat a evitar que la barbaritat tornara a repetir-se. Aquell text fundacional havia de ser el punt de partida d’una nova era marcada per la dignitat humana, la pau i la justícia global.

Set dècades després,  el panorama és desolador. Ho mostren totes les dades disponibles i ho confirma l’experiència quotidiana de pobles que continuen patint violències estructurals, guerres interminables i regressions democràtiques. Els Drets Humans no avancen: retrocedeixen.

Avui més de cinquanta països viuen immersos en guerres o en conflictes interns actius. Milions de persones són desplaçades, perseguides o sotmeses a vulneracions sistemàtiques dels seus drets fonamentals. Les institucions encarregades de protegir-les —incloent l’ONU— es veuen cada vegada més debilitades o directament ignorades pels estats que haurien de respondre davant elles.

La despesa militar mundial, amb més de 2,5 bilions de euros anuals, exemplifica aquesta contradicció. Amb tan sols un 12% d’aquest pressupost, la humanitat podria eradicar la fam. Amb un percentatge similar, es podrien garantir serveis essencials com la salut, l’aigua potable o l’educació per a tota la població mundial. Però la prioritat global no és protegir la vida: és finançar la guerra.

I no sols moren persones. Els conflictes armats acceleren el col·lapse ambiental: contaminació, destrucció d’ecosistemes, emissions massives… La guerra també arrasa el planeta. Un retrocés polític que encén totes les alarmes.

A aquest escenari s’hi suma l’avanç imparable de moviments i governs d’extrema dreta arreu del món. Les seues receptes —discursos d’odi, autoritarisme, censura, exclusió i supressió de drets civils— representen una de les amenaces més perilloses per als fonaments democràtics construïts després de 1945.

La pèrdua d’independència judicial, els atacs als mitjans de comunicació, la criminalització de la protesta i la persecució de col·lectius vulnerables tornen a ser realitats quotidianes. No són signes aïllats, sinó un corrent global que qüestiona obertament l’arquitectura internacional dels Drets Humans.

Si hi ha un cas que evidencia la incapacitat del sistema internacional per aplicar els seus propis principis, és Palestina. Les violacions sistemàtiques del dret internacional, l’ocupació prolongada, la discriminació legal i la destrucció de vides, infraestructures i drets no sols són un drama humà; són una prova històrica del fracàs de la comunitat internacional.

L’últim episodi és especialment greu: Israel va irrompre recentment en les oficines de l’UNRWA a Jerusalem Est, vulnerant de manera directa la Convenció sobre Privilegis i Immunitats de l’ONU, de la qual el mateix Israel forma part. “Independentment de les mesures que s’adopten a nivell internacional el complex conserva la seua condició d’instal·lacions de l’ONU, immune a qualsevol ingerència.”

La Convenció és inequívoca: les instal·lacions de l’ONU són inviolables, no poden ser registrades ni confiscades, i els seus béns estan protegits de qualsevol procediment judicial. A més, la Cort Internacional de Justícia ha reiterat que Israel està obligat a cooperar amb l’UNRWA, no a obstaculitzar-la.

Aquest atac no és únicament una violació jurídica; és un colp simbòlic al mateix cor del multilateralisme. Si les instal·lacions de l’ONU poden ser envaïdes sense conseqüències, què queda del sistema de protecció global creat després de 1945?

La pau no és només l’absència de guerra

El 10 de desembre no pot ser una celebració buida ni un acte protocol·lari. En un món que retrocedeix, aquesta data ha de convertir-se en una crida, un avís i un compromís renovat.

La pau no és l’absència de bombes; és la presència de justícia, igualtat, oportunitats i respecte per la dignitat humana. Sense això, les guerres no s’acaben: simplement es transformen. La DUDH continua sent un far, però la seua llum s’afebleix si els estats no la respecten o si les institucions no tenen mecanismes reals per fer-la complir.

Un compromís que no admet renúncies

La defensa dels drets humans no és una opció moral; és una necessitat de supervivència per a la humanitat i per al planeta. Enfortir la democràcia, combatre el totalitarisme, exigir responsabilitats i garantir els drets fonamentals sense excepció és l’única via per construir un futur segur i sostenible.

La dignitat humana no pot ser negociada, ajornada ni subordinada als interessos polítics o econòmics dels poderosos. Aquest 10 de desembre, més que commemorar una declaració, hauríem d’assumir que el món només avançarà quan defensem amb convicció allò que va motivar el seu naixement: la necessitat urgent d’una pau justa i d’uns drets humans universals, aplicables i incondicionals.