L’evidència de la proximitat d’un gran conflicte internacional a causa de l’escalada bel·licista que vivim és tan òbvia com l’acceleració del canvi climàtic al planeta. Com sempre hi haurà qui negue una cosa i l’altra, i són precisament els mateixos que fan de l’estupidesa i la ignorància, polítiques temeràries que ens duen de cap a la barbàrie.

Als darrers cinc anys hem assistit a tres conflictes bèl·lics de grans dimensions: la invasió Russa a Ucraïna, el genocidi del poble palestí per l’Estat d’Israel (que ja venia perpetuant-se durant anys) i la intervenció militar a Veneçuela amb el segrest del seu president per part dels EUA. Tres fets de gran repercussió internacional en tan sols els darrers cinc anys.

Malauradament, conflictes bèl·lics hi ha hagut al llarg del temps a tot arreu del planeta i, a banda dels tres mencionats, en l’actualitat també en tenim uns quants més, especialment al continent africà. I, com sempre, darrere d’aquests conflictes està l’interés per apoderar-se de béns i recursos d’altres, i ampliar el domini territorial en benefici propi.

Abans aquests objectius s’amagaven sota argumentaris que pretenien justificar les guerres com la defensa de la seguretat pròpia, l’alliberament de «règims totalitaris», l’expansió de «l’ordre», l’aportació de la «modernitat», etc. Ara no els cal inventar-se falsos argumentaris, ara no amaguen la veritat i proclamen directament l’evident intenció: ser les potències hegemòniques a base d’imposar-se per la força a la resta dels països dels quals ells consideren la seua esfera de domini amb l’objectiu de fer-se amb els seus béns i recursos i ampliar el seu poder.

Era necessari prèviament carregar-se el sistema de normatives i relacions internacionals del nou ordre establert després de la II Guerra Mundial que pretenia universalitzar els drets humans i el respecte a la sobirania de cada territori. La capacitat de veto de les grans potencies a les resolucions de les Nacions Unides, la doble vara de mesurar les actuacions contràries a dret segons qui les fera i la incapacitat d’actuar amb contundència davant crims de lesa humanitat perpetuats, ha esdevingut el fracàs d’un sistema incapaç d’evitar les pretensions intervencionistes dels poderosos i la lògica expansionista del sistema capitalista.

S’instal·la un nou colonialisme, es restaura el caos que dona pas a la pirateria, la llei del més fort, als pistolers sense escrúpols, les guerres... Els poderosos han de guanyar i la resta ha de perdre fins i tot la vida.

El Trumpisme és l’exposició màxima de l’estupidesa interessada, de la bogeria calculada, de l’obsessió pel poder per sobre de la vida, la humanitat i el planeta. És la màxima expressió del neocolonialisme. Però el Trumpisme no sols està encarnat en Trump que és un narcisista maligne i un psicòpata perillós, va més enllà. El Trumpisme és una forma de pensar i actuar neofeixista a la qual s’incorporen els que assumeixen com a normal i justificades les formes de fer de Trump, Netanyahu, Putin i les organitzacions ultraconservadores i feixistes del món. El Trumpisme ha obert la veda, i s’escampa sense que ningú l’ature. Europa ha consentit, i ha sigut còmplice amb la seua ambigüitat i dependència total dels EUA al creixement del Trumpisme, tant per part de la socialdemocràcia com per part de la dreta conservadora.

I després de Veneçuela, què? Groenlàndia, Canadà, Colòmbia, Cuba, Mèxic... quina serà la pròxima acció del Trumpisme? I ara què, Europa? En defensa dels valors democràtics, dels drets universals, d’un món sense guerres, que fem? Europa està mantenint una actitud de submissió al xerif de l’Oest americà. Cap iniciativa de sancions com va fer amb Rússia per l’ocupació d’Ucraïna i manteniment de l’aliança militar amb uns EUA que ja ha amenaçat de fer el que calga, fins i tot una acció militar, per apropiar-se de Groenlàndia, territori associat a Dinamarca. No se sosté continuar tenint com a aliat al Trumpisme, ni mantenir les bases militars americanes al nostre territori.

Arribats al final de l’article, algú pensarà: i de la Xina o l’Índia, altres dos grans potencies, no es diu res? De moment aquestes no han actuat de la mateixa manera que el Trumpisme. Amplien la seua àrea d’influència mitjançant relacions comercials i adquirint deute públic d’altres països (també dels EUA). Però si la situació neocolonial que el Trumpisme ha encetat no s’atura podrem assistir d'ací poc a una escalada de dominis territorials que augmentaran encara més el perill de guerra mundial que ara per ara es respira en l'ambient internacional.

Apanyats anem de la mà de la bogeria que governa els designes de la humanitat. O reaccionem o irreversiblement anem a la destrucció.