Molt ben encertats van estar els britànics Monty Python quan amb la seua tercera película La vida de Brian (1979) van retratar a la perfecció de manera còmica la vida interna dels partits amb lo del Frente Popular de Judea i el Frente Judaico Popular. Seríem ingenus si no li donem a la vida interna dels partits la importància que té (que en té molta), però, això ha d'anar lligat a la importància d'eixir de la caverna de Platón que suposa estar constantment pensant en la vida interna dels partits i no en entendre que els partits no som fins en sí mateixos, som ferramentes, no només per a gestionar, sinó també, per a transformar.

Escric aquestes línies perquè hui, 16 de febrer, fa 90 anys que el Frente Popular (Front d'Esquerres a Catalunya i al País Valencià) va guanyar les eleccions de 1936. La coalició liderada per Manuel Azaña es va imposar a la dreta per la mínima en vots, però, amb bastants més diputats. Van saber estar a la altura del moment històric que la situació requeria. Partits molt diversos entre sí com Izquierda Republicana, Partido Comunista de España, Esquerra Republicana de Catalunya, Partido Obrero de Unificación Marxista o Partido Socialista Obrero Español amb el suport de sindicats com UGT o CNT van fer front a la dreta espanyola i espanyolista de sempre, profundament antidemocràtica.

Una vegada li van preguntar a Pepe Mujica com era possible que el Frente Ampio de Uruguay portara tants anys i tan estable. Ell va respondre: "El Frente Amplio tiene más de amplio que de frente." I ahí és on està la clau. És important que sigam un espai ampli, però, igual o més important és tindre clara la direcció. 'Programa, programa, programa" deia Julio Anguita. Un Front Popular s'ha d'articular en base a això i tenint clar que no només em de parar al feixisme (condició necessària) em de construir una alternativa, em de reinventar la democràcia.

De res serveix presentar-se junts a unes eleccions si no treballem de base junts. De res serveix tindre un candidat o candidata carismàtica si no tenim un programa sòlid. De res serveix tindre un programa sòlid si no tenim un candidat o candidata carismàtica. Sense obviar que a vegades en política 1+1 no sempre suma dos i que no podem ni debem ser simplement una sopa de sigles. Em d'alçar un projecte plural, divers i capaç de fer front a la ultradreta de PP i VOX i a l'immobilisme del PSOE, des de l'esquerra i des de la radicalitat democràtica.

Tornant a don Julio Anguita: "No me queráis tanto y votadme más."

Sí se puede!