L’habitatge s’ha convertit en el principal problema social d’Espanya. No és una percepció ideològica ni un titular exagerat: és la realitat de milers de joves que no poden emancipar-se, de famílies que destinen una part desorbitada del seu sou al lloguer i de persones majors que viuen amb la por constant de no poder continuar pagant la seua casa.

En aquest context, el tancament de l’oficina Xaloc a l’Alcoià i el Comtat no és un simple ajust administratiu. És la retirada d’una de les poques ferramentes públiques que permetien a la ciutadania defensar el seu dret a un habitatge digne davant d’un mercat cada vegada més inaccessible.

Allí acudien persones que necessitaven informació, mediació, accés a ajudes o orientació per rehabilitar una vivenda familiar. Persones sense recursos per pagar assessorament privat, però amb el mateix dret a viure amb estabilitat i seguretat. En 2024 va atendre més de 2.500 veïns. Hui desapareix perquè la Generalitat Valenciana governada pel Partit Popular ha decidit no mantindre el conveni ni assumir el cost del servei. Sense alternativa. Sense reforç d’altres recursos. Sense cap pla comarcal d’habitatge. Només un buit. I els buits en matèria d’habitatge mai són neutres: sempre perjudiquen qui menys té i afavoreixen qui pot pagar solucions privades.

Aquest tancament encaixa amb el model que el PP aplica allí on governa: reduir la capacitat d’intervenció pública i deixar que el mercat marque les regles, fins i tot quan aquestes regles expulsen milers de persones del seu propi territori.

Al mateix temps, a Alacant esclata la polèmica de les VPP, habitatges protegits finançats amb diners públics que haurien de garantir accés a qui no pot competir en el mercat i que, tanmateix, acaben envoltats de dubtes sobre a qui beneficien realment. Habitatge públic que no arriba a qui el necessita. Serveis públics que desapareixen. Preus que continuen pujant sense control efectiu. No és una contradicció. És el model.

El Partit Popular no concep l’habitatge com un dret social a garantir, sinó com un sector econòmic a protegir. Per això prioritza l’oferta privada, qüestiona la regulació dels preus i redueix el paper de l’administració pública fins i tot quan l’accés a una casa s’ha convertit en una barrera insalvable per a gran part de la població. El cas de les VPP d’Alacant ho evidencia amb tota cruesa: habitatges protegits pagats amb diners públics que haurien de servir per a les persones amb més dificultats i que han acabat envoltats de canvis de requisits, adjudicacions sota sospita i la sensació generalitzada que el sistema s’ha adaptat perquè hi accedisquen “els de sempre”. Habitatge públic convertit en privilegi selectiu. Una política social transformada en mecanisme de benefici per a uns pocs. No és un accident: és la traducció pràctica d’un model que entén la vivenda com a negoci i el dret com un obstacle.

La conseqüència és clara: qui no pot pagar, queda fora.Queden fora els joves amb sous precaris. Queden fora les famílies treballadores expulsades dels seus barris. Queden fora les persones majors amb pensions ajustades. Queden fora els qui no hereten, no especulen i no tenen patrimoni. Dins queden els qui poden convertir l’habitatge en una inversió.

Tancar Xaloc no construeix vivendes, no abarateix els lloguers ni millora l’accés a una casa. Només elimina un punt de suport per a qui ja estava en desavantatge. És debilitar allò públic sense tocar les causes reals del problema.

Es parla molt de llibertat, però la llibertat que es protegeix és la d’especular, no la de viure amb dignitat. Perquè sense accés a l’habitatge no hi ha igualtat real: hi ha jerarquia social basada en el patrimoni.

El que ha passat a l’Alcoià i el Comtat no és una anècdota local. És un símptoma d’una política que assumeix com a normal que hi haja ciutadans expulsats del mercat residencial i considera acceptable aquest resultat. L’habitatge deixa de ser la base material de la ciutadania per convertir-se en un filtre econòmic. I quan tindre casa depén més del que es posseeix que del que es treballa, la cohesió social comença a trencar-se.

No estem davant d’un error puntual ni d’una falta de recursos. Estem davant d’unes prioritats polítiques molt clares. Protegir el negoci abans que el dret. Reduir allò públic abans que corregir desigualtats. Acceptar l’exclusió com a conseqüència assumible.

El tancament de Xaloc no és només la desaparició d’una oficina. És la confirmació que, per a aquest model, garantir l’accés a l’habitatge no és una prioritat. La prioritat és que el mercat continue funcionant. Encara que això signifique que cada vegada més persones visquen amb angoixa per no saber si podran pagar el lloguer, si podran emancipar-se o si podran continuar vivint al seu poble o al seu barri.

Perquè quan la política permet que un dret bàsic depenga exclusivament de la capacitat de pagament, deixa de parlar-se de política d’habitatge i es comença a parlar de selecció social. Del ‘pelotazo a l’exclusió’. Eixe és el recorregut. I la majoria de la societat és qui està pagant el preu.