El passat dilluns, dues dones van acabar a l’hospital per fer política. I encara hi ha qui diu que exagerem.

La vesprada de dilluns, a la porta del Senat, no hi va haver només espentes. Hi va haver assetjament. Intimidació. Un hostigament físic sostingut contra dones que estaven allí exercint la seua responsabilitat pública. Entre elles, una analista política assenyalada durant molt de temps i diverses representants que participaven en un acte institucional. I sí: van empentar també un poc més els límits de la nostra democràcia.

Va ocórrer durant una jornada sobre violència contra les dones. La ironia és tan obscena que costa escriure-la. Jo no estava allí, ho vaig veure en xarxes i vaig sentir una angoixa molt concreta. No la indignació teòrica del debat polític, sinó eixe nus a l’estómac que apareix quan reconeixes algú a qui estimes enmig d’una situació que pot desbordar-se. Quan entens que l’odi ja no és un tuit ni un vídeo: és un cos envoltat, és una agressió, és un hospital.

En aquell moment vaig comprendre una cosa amb una claredat brutal: això no va d’una persona. Va de totes. Va de cada dona que ocupa un espai públic sabent que l’assenyalament constant pot acabar en assetjament físic. Va de cada periodista, analista o representant que rep insults diaris per no plegar-se. Va d’una violència que ha anat escalant mentre massa veus la relativitzaven.

Això no naix del no-res. Durant anys s’ha donat altaveu a qui fa de l’assetjament un mètode. S’ha compartit espai, s’ha compartit campanya, s’ha normalitzat la seua presència. No es pot legitimar políticament qui viu del senyalament i després fingir sorpresa quan la violència travessa la línia. Ací ja no caben ambigüitats.

Als qui sostenen o blanquegen aquestes actituds: assumiran també la responsabilitat del clima que estan alimentant? Als qui voten opcions que conviuen amb aquests mètodes: de veritat aquest és el model de debat públic que volen per al seu país?

I encara hi ha un detall que retrata el moment que vivim. Perquè quan s’ha intentat que el Senat condemnara institucionalment aquests fets, la declaració no ha eixit perquè PP i Vox no s’hi han volgut sumar. Davant d’una agressió en la mateixa seu de la sobirania popular, ni tan sols han sigut capaços de dir junts que això és intolerable. Perquè quan es normalitza l’assetjament, el pas següent no és imprevisible. És conseqüent.

El deteriorament democràtic no comença amb un gran colp autoritari. Comença quan acceptem violències menudes. Quan assumim que les dones en política “ja saben a què s’exposen”. Quan mirem cap a un altre costat perquè la víctima no és dels nostres.

Quin preu estem pagant per permetre-ho? I quan més estem disposades a pagar?

La pregunta ja no és què va passar el passat dilluns. La pregunta és què estem disposats a permetre demà.

No escric només des de la preocupació per algú a qui estime. Escric des de la convicció que la democràcia no pot conviure amb la intimidació com a mètode.

Açò no va d’ideologia. No va d’esquerra o dreta. Va de civilització democràtica. Un país on les dones necessitem valentia extra per fer política ja no és plenament lliure.

I jo no estic disposada a acostumar-me.