Hi ha coses que no serveixen per a res… però que ens encanten. I en dies previs a Festes, quan l’ambient ja ens entra per cada porus de la pell i en el cap sols sonen marxes, tot suma. Per això ens hem permés un xicotet capritx: preguntar-li a la intel·ligència artificial com anirien vestits, allà pel segle XIII, alguns dels protagonistes que hui donen nom a les filaes alcoianes.

No és, ni de lluny, una revisió històrica dels vestits festers. Sabem perfectament que cada filà és el resultat d’un camí llarg, d’una evolució cultural i social que ha anat definint la seua identitat. Açò és una altra cosa. És un joc. Una mirada curiosa cap arrere per a imaginar com podrien haver sigut aquells personatges que, en 1276, van viure els fets que hui celebrem.

I, ja que estem, també ens serveix per a posar a prova això de la intel·ligència artificial. Amb un tema menor, sí, però que ens dona pistes del que sap… i del que encara li falta.

Sobre els Aragonesos de Jaume I El Conqueridor

Si parlem dels Aragonesos, parlem de múscul militar. Del nucli dur de les hosts cristianes que, a finals del segle XIII, van participar en la conquesta i consolidació del territori valencià. Són els homes que acompanyaven a Jaume I en campanya, soldats avesats a la guerra i a la frontera.

En el cas d’Alcoi, la seua presència és clau en 1276, durant l’última gran revolta d’Al-Azraq. Tot i que la vila ja havia sigut sotmesa, la rebel·lió del Blau va obligar a una intervenció contundent de la Corona d’Aragó. Aquell any, el mateix Jaume I, en el tram final de la seua vida, dirigia les operacions al sud valencià. I allí estaven ells: aragonesos, junt amb contingents catalans i valencians, participant en el setge contra les forces que intentaven recuperar la plaça.

Però… com anirien vestits? Ells

Si fem cas a la intel·ligència artificial hem de pensar en un guerrer cristià de manual. Un cavaller medieval amb tot el que toca. D’eixos que, si els veiérem desfilar hui, més d’un diria: “Xe, estos podrien eixir demà mateix”.

La base seria una cota de malla llarga, fins als genolls, amb mànegues també llargues. Ferro reblat, pes, presència. Davall, un gambesó embuatat per a suportar millor els colps. Només això ja dibuixa la silueta d’un infançó aragonés com Déu i Sant Jordi manen.

Damunt, la sobrevesta. Una túnica lleugera, sense mànegues o amb elles curtes, oberta per facilitar el moviment a cavall. I ací ve el detall que marca territori: colors clars —blancs o crus— amb roig ben viu. Creus, barres… pura heràldica de la Corona d’Aragó. Si hi ha una imatge que identifica l’aragonés, és aquesta.

En el cap, casc. Podria ser un gran elm cilíndric, d’eixos que imposen només de mirar-los, o una versió més oberta amb protecció nasal. Siga com siga, contundència i funcionalitat.

I clar, l’escut. Forma ametlada o triangular, ben decorat amb creus roges o barres verticals. No era només defensa, era també carta de presentació en el camp de batalla.

Les armes, les de sempre: espasa recta, llança —si pot ser amb un xicotet pendó roig i blanc— i daga. Completen el conjunt una capa de llana, per a protegir-se del fred, i unes bones botes de cuir preparades per al trot llarg.

I com anirien vestides elles?

Repetim: no parlem de com ha de ser el vestit de la filà, sols com diu la IA que anaven eixes persones del segle XIII.

La interpretació femenina ens porta a una imatge més serena, però igualment potent. Dones nobles o vinculades a l’entorn militar, amb túnica llarga fins als peus i un solc obert als costats. Línies netes, elegància sense excessos.

Els colors tornen a parlar el mateix idioma: blancs, ivoris i rojos, amb detalls heràldics que connecten amb el món masculí. Al cap, vel o toca medieval, i si volem donar-li un aire més noble, una diadema discreta.

I per què no, algun detall simbòlic: una capa amb creu roja o fins i tot un xicotet escut que recorde que, encara que no estigueren en primera línia de combat, també formaven part d’aquell món.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant.