El treball que presentem és una anàlisi des de les perspectives de la Publicitat i el Disseny Gràfic. Forma part del Treball de Fi de Grau que la firmant d’aquest article va realitzar en 2023, qualificat amb excel·lent.

Hi ha moments en què la imatge d’una ciutat fa un gir sense avisar. Instants en què, quasi sense fer soroll, canvia la manera de mirar. En els cartells de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, eixe punt d’inflexió arriba en 1957.

Aquell any, el cartell signat per Rafael Raga Montoro trencava amb dècades de tradició més figurativa per a proposar una cosa nova, directa i sorprenent: formes planes, colors sense matisos i una composició reduïda a l’essencial. Un dels primers —si no el primer després de molt de temps— que apostava clarament per este llenguatge.

Dos cavalls, una idea: reduir per a impactar

La imatge és tan simple com potent: dos cavalls de carrusel, un moro i un cristià, amb els seus genets corresponents. Tot centrat. Tot equilibrat. Tot pensat per a funcionar d’un sol cop d’ull.

Però el més important és com està construït: no hi ha voluntat de realisme. Les figures es resolen amb formes geomètriques, quasi com si foren peces encaixades. És una síntesi visual que connecta més amb el disseny que amb la pintura tradicional.

El contrast reforça la idea: el cavall cristià és blanc; el moro, negre. Tots dos sostenen els seus banderins en una composició neta, sense elements sobrants. Només símbol.

El color com a llenguatge

El fons magenta és un colp directe a la mirada. Un color pla, sense degradats, que embolcalla tota l’escena i que remet als colors de les filaes, però reinterpretats des d’una òptica moderna.

Ací no hi ha pinzellades ni efectes: tintes planes, contrastos forts, blancs i negres que estructuren la imatge. És una aposta clara per un llenguatge gràfic més contemporani, poc habitual en els cartells festers fins a aquell moment.

Quan la tipografia també canvia

Un altre detall clau és el tractament del text. Per primera vegada apareix “Alcoy” amb una tipografia que evoca l’estètica musulmana, mentre desapareix la paraula “Fiestas”.

La resta del text es col·loca en un pergamí a la part inferior, amb una tipografia de pal sec i en negre. El missatge deixa de ser narratiu per a ser visual: primer impactar, després llegir.

Un cartell de transició… i avançat al seu temps

El treball de Raga s’inscriu en un moment de canvi, quan el disseny gràfic comença a obrir-se pas davant la il·lustració més clàssica. En el context alcoià, això suposava una autèntica novetat.

El cartell de 1957 no és encara una ruptura total, però sí un pas decidit cap a la modernitat. Un punt intermedi entre el costumisme i el llenguatge sintètic que dominarà en els anys següents.

La Festa, reduïda a essència

Si alguna cosa aconsegueix este cartell és condensar tota la Festa en una sola imatge: dualitat, color, símbol i equilibri. Sense artificis. Sense excés.

Perquè, de vegades, avançar no és afegir més. És saber llevar.