Fitxa tècnica

Nom: Jordi Ferrando Ponsoda

Any: 2000

Filà: Llauradors

Disseny del vestit: Francisco Aznar Sánchez

Hi ha vivències que el temps no pot esborrar. Poden passar anys, dècades inclús, però continuen intactes en la memòria, com si hagueren passat ahir. Així ho sent Jordi Ferrando Ponsoda quan recorda aquell any 2000 en què va ser Sant Jordiet amb la filà Maseros. "Els records no es perden mai, especialment en un cas així", assegura.

I entre tots els moments viscuts, n’hi ha un que sobreïx amb una força especial: la Processó de la Relíquia. "El record que més tinc gravat és quan passes per la catifa de pètals", en referència al llançament de clavells que fan els Benimeris a Sant Jordiet en el carrer Sant Llorenç. Aquell instant, tan delicat i màgic, li va quedar marcat per sempre. "Em va impressionar caminar sobre flors, quasi sense notar el terra, sense sentir les llambordes". Una sensació única, com si el temps es detinguera i Alcoi s’omplira només de bellesa i emoció.

La seua història comença, com tantes altres, amb una il·lusió de xiquet. El seu pare i el seu tio Paco —conegut com a Paco el del Campanar— decidiren presentar-lo “per provar sort”. Però darrere hi havia un somni repetit una vegada i una altra. "Quan veia l’Aparició des del Campanar sempre li deia: jo de major vull estar ahí dalt". I aquell desig, gràcies a l’empenta del seu tio i son pare, va acabar fent-se realitat.

Parlem ara del moment del sorteig. Jordi, de fet, ho va viure en directe. "Crec que era l’únic xiquet que estava al Casal aquell dia". Quan va eixir la bola número 9, la seua, l’alegria va esclatar. Va telefonar a sa mare, que estava treballant, però ella no s’ho creia. Pensava que li estava fent una broma. No va ser fins que va escoltar els plors d’emoció del pare i la germana que va entendre que era veritat. El somni s’havia complit.

El vestit també guarda una història especial. Dissenyat per Paco Aznar, incorpora les dos arrels festeres de Jordi: els Maseros per part de pare i els Marrakesch per part del tio. Un detall simbòlic destacava: una xicoteta estrella en la cuirassa, insígnia dels Marrakesch.

El Dia de l’Entrada el va viure d’una manera molt particular, baixant en un carro tirat per cavalls, junt amb els Maseros. Però si hi ha un moment que va marcar de veritat al Sant Jordiet 2000, eixe és el dia de Sant Jordi. Quan el comencen a vestir, arriben els nervis i la consciència que tot comença. "És la primera volta que em veuran amb el vestit al carrer, és una sensació molt bonica, és el meu dia, comença la meua festa".

Al seu voltant va estar la família, els amics i la filà. Perquè la filà, com bé diu, "és com una casa". Allí es comparteix tot i el suport és constant. Encara que també hi havia cansament, propi de la intensitat dels actes. I enmig d’eixe esforç, un record entranyable: els seus pares animant-lo amb promeses d’aigua llimó. "Aguanta un poc més i et compre una aigua llimó", li deien. Xicotets gestos que també formen part de la gran història.

I arriba l’Aparició. Un dels moments més esperats, més intensos. Però el que més li va impactar no va ser només estar dalt del cavall, sinó el que va passar després. En baixar, va trobar son pare plorant en un racó del castell. L’emoció acumulada, un any d’esforç, tot havia eixit bé. "Jo no ho acabava d’entendre del tot", reconeix. Però li van dir que anara a abraçar-lo. I en eixe gest senzill, es concentra tot el sentiment de la festa.

Després, la volta a la plaça amb la família, tancant un cercle perfecte. Un d’eixos moments que només entén qui sent la festa des de dins.

Per a Jordi, fester de tota la vida, ser Sant Jordiet no és només un punt de memòria. És una experiència clau. "Per a un fester de tota la vida com és el meu cas, és una cosa que has de fer una vegada en la vida". I en cada paraula se sent que aquell xiquet que volia estar dalt del castell.