Hi ha tradicions que no es toquen… i després estan estos xicotets jocs que ens regalem abans que arriben les Festes. Perquè quan el compte enrere ja està en marxa, qualsevol excusa és bona per a parlar d’història, de filaes… i de tot allò que ens fa vibrar.

Així que ho hem tornat a fer. Hem fet una altra prova d’eixes que no canvien res, però que ens tenen ben entretinguts. Hem preguntat a la intel·ligència artificial com vestirien, en el segle XIII, aquells personatges que hui identifiquem amb les filaes alcoianes. Sense més pretensió que imaginar. Sense tocar, ni de lluny, la realitat festera que tots coneixem i estimem.

Perquè ja ho sabem: els vestits de les filaes no són còpia de cap època concreta. Són el resultat d’anys, de modes, d’influències i d’una creativitat que forma part de la mateixa Festa. Però… i si mirem arrere? I si intentem veure com eren, de veritat, aquells protagonistes de 1276?

Hui ens fixem en els Benimerins.

Sobre els Benimerins en la història

Quan parlem dels Benimerins, ens traslladem directament al Magreb medieval. A una dinastia berber que, després de la caiguda dels almohades, va consolidar el seu poder entre els segles XIII i XV, amb centres tan importants com Fes o Marràqueix.

Res a veure amb la imatge festera actual disseny de Paco Aznar sobre un treball anterior de Luis Solbes. Perquè si fem cas a la història pura i dura, la seua indumentària seria molt més sòbria, més funcional i molt més lligada al dia a dia d’un poble que vivia entre el desert, la ciutat i la guerra.

I com vestirien? Ells

Si la Intel·ligència Artificial no va massa desencaminada, hauríem d’imaginar-nos als Benimerins amb una elegància discreta. D’eixa que no crida, però que imposa.

Els homes portarien una túnica llarga —el qamis— de lli o cotó, depenent de l’època de l’any. Res cenyit, tot ample, pensat per a la comoditat i el clima. Damunt, una peça clau: el burnus o gel·laba, amb caputxa, de llana clara. Una capa envolupant que era al mateix temps protecció i símbol.

Els colors? Terra, ivori, blancs trencats, algun blau profund o verd fosc. Tons naturals, sense estridències. Ací no trobaríem lluentons ni brodats espectaculars. Si n’hi havia, serien subtils, quasi imperceptibles, reservats per a les classes més altes.

Sobre el cap, el gran protagonista seria el turbant. Enrotllat amb paciència, pràctic, funcional. Res de plomes ni estructures rígides. Tot molt més orgànic, més real.

El conjunt es completaria amb sandàlies o babutxes de cuir, un cinturó ample i, en el cas dels guerrers, alguna arma corba. Tot pensat per a viure, per a moure’s, per a resistir.

I com vestirien? Elles

La imatge femenina ens porta a una elegància encara més serena. Dones amb túnica llarga, de línies suaus, en tons apagats però profunds, com un verd maragda mat. Peces que cauen amb naturalitat, sense marcar el cos, creant una silueta fluida.

Damunt, un gran mantell —el haik— en tons clars, embolicant el cos amb plecs amplis. Una peça que recorda al burnus masculí, però adaptada a la seua realitat.

El vel és, potser, l’element més identificador. Cobreix cap, coll i part del rostre, deixant només els ulls a la vista. I ací, com qui no vol la cosa, apareix el detall: alguna banda decorativa, alguna peça daurada, un collar senzill. Pocs elements, però ben triats.

També hi ha funcionalitat: cinturó, xicoteta bossa de cuir, calçat senzill.

Una conclusió final

Si ens cenyírem estrictament a aquella realitat, la imatge dels Benimerins seria molt diferent de la que veiem en l’Entrada. Més austera, més fluida, més pegada a la terra. Menys espectacular, potser, però tremendament autèntica.

Clar… això és història. I la Festa és una altra cosa. Perquè al remat, el que desfila pels carrers d’Alcoi no és una recreació exacta del passat. És una reinterpretació. Una manera de contar, amb música, amb color i amb emoció, uns fets que van passar fa segles.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa.

Estigueu atents, continuarem jugant.