El treball que presentem és una anàlisi des de les perspectives de la Publicitat i el Disseny Gràfic. Forma part del Treball de Fi de Grau que la firmant d’aquest article va realitzar en 2023, qualificat amb excel·lent.

No tot el món va entendre el cartell de 1968. I eixa, probablement, és la millor manera d’explicar-lo.

En una ciutat acostumada a identificar ràpidament la Festa en imatges clares —cavallers, escuts, escenes reconeixibles—, la proposta de Manuel Solbes Arjona va trencar eixa lectura immediata. El que apareixia davant dels ulls no era una escena, ni tan sols una figura evident. Era una forma.

Quan la Festa deixa de ser literal

A la part superior del cartell, una composició irregular concentra tota la tensió visual: cercles, línies i taques de color que es superposen sense una estructura aparentment clara.

Alguns hi van veure un rostre, possiblement un moro. Altres, simplement, un conjunt abstracte sense significat concret. I ahí està el punt de ruptura: el cartell no dona res fet. Obliga a mirar, a buscar, a interpretar.

El color com a protagonista absolut

El veritable fil conductor és el color. Rosa, morat, groc i blau es barregen en una gamma vibrant, amb degradats que connecten tons càlids i freds.

El fons no és neutre: comença en rosa i es transforma progressivament en un blau marí-morat cap a la part inferior. És un recorregut visual que acompanya la mirada fins al text. Més que representar la Festa, Solbes intenta transmetre-la. El seu ambient, la seua intensitat, el seu impacte visual.

Una tipografia amb gest

En la part inferior, el text apareix alineat a la dreta i resolt a mà. Però no és una tipografia rígida: es veuen les pinzellades, els petits detalls que li donen moviment i caràcter.

“MOROS Y CRISTIANOS” obri la lectura en gran format, encara que curiosament no destaca tant com seria habitual. Després apareix “Alcoy” i, en menor mida, la resta d’informació. No hi ha una jerarquia excessivament marcada. Tot forma part d’un mateix conjunt visual.

Un cartell que no buscava agradar

Les crítiques no van tardar a arribar. Massa abstracte. Massa confús. Massa allunyat del que havia de ser un cartell de Festes. Però també és això el que el fa interessant.

Perquè este cartell no intenta complir expectatives. Intenta obrir un camí. Un llenguatge més lliure, més experimental, més pròxim a l’art que a la il·lustració tradicional.

La Festa com a sensació

El cartell de 1968 no conta una història. No descriu. No recrea. Suggerix.

És una explosió de formes i colors que apel·la a la percepció més que a la narració. I en eixa aposta, arriscada per al seu temps, resideix tota la seua força. Perquè de vegades, entendre una imatge no és immediat.

I precisament per això, perdura.