Hi ha idees que naixen sense més pretensió que passar una bona estona… i acaben convertint-se en una excusa perfecta per a parlar de Festa. D’eixes que, en dies previs, entren soles. Perquè quan Alcoi ja veu el Castell, qualsevol detall suma.

Així que hem tornat a fer la prova. Hem preguntat a la intel·ligència artificial com vestirien, en el segle XIII, alguns dels personatges que hui donen nom a les nostres filaes. Sense voler fer història estricta. Sense tocar el que ja és intocable: l’estètica festera que coneixem. Només per imaginar.

Perquè la Festa és el que és. Però darrere hi ha una història. I jugar a reconstruir-la, encara que siga amb un punt de fantasia, té el seu encant. Esta vegada ens fixem en una filà ben especial: els Judíos.

Sobre els jueus del segle XIII

Ací la cosa canvia. I molt. Perquè si pensem en el segle XIII, en temps de Jaume I, els jueus no eren guerrers. No anaven a cavall amb armadura ni participaven en primera línia de combat. Eren, sobretot, gent de ciutat. Professionals, cultes, imprescindibles. I el més destacat: van finançar a Jaume I i part de la Reconquesta en favor dels cristians.

Metges, financers, administradors, artesans… i també mediadors. Van tindre un paper clau en la conquesta i, sobretot, en el que va vindre després. En la diplomàcia, en la gestió del nou regne, en la repoblació i en la reactivació econòmica.

En ciutats com València o Xàtiva, les aljames jueves formaven part del teixit urbà. I vestien, en gran manera, com la resta de la societat mediterrània, encara que amb alguns trets propis. Per això, si ens posem estrictes amb la història, la imatge que ens donaria la intel·ligència artificial s’allunya prou de la idea de filà guerrera.

I com vestirien? Ells

Ací no hi ha cuirasses ni espases com a protagonistes. Ací el que trobem és elegància. Discreta, però molt marcada.

La peça clau seria una túnica llarga fins als turmells. De tall recte, amb mànegues llargues i teixida en lli o llana fina. Ajustada amb cinturó, marcant una silueta senzilla però refinada.

Els colors parlarien de sobrietat amb classe: blaus profunds, granats, verds oliva, ocres… tons propis d’una burgesia urbana que no necessita cridar per a destacar.

Damunt, una sobre túnica o caftà més ample. Ací sí, apareix un poc més de joc visual: teixits de millor qualitat, algun brodat discret, sanefes geomètriques o motius vegetals. Detalls que reflecteixen eixa convivència cultural entre jueus, cristians i musulmans.

Un element molt característic seria el cinturó amb bossa. No és només decoració. És pràctic. Allí podrien portar documents, monedes o utensilis d’escriptura. Perquè no ho oblidem: estem davant de gent que gestionava, escrivia i negociava.

Sobre el cap, el tocat marcaria diferència. Podria ser un capell alt, un barret arredonit o fins i tot un turbant senzill. Res exagerat, però sí distintiu. I per a completar el conjunt, una capa curta de llana, amb fermall al coll. D’eixes que, només veure-les, ja et transporten directament a l’edat mitjana.

I com vestirien? Elles

Les dones mantenen la mateixa línia: elegància i discreció.

Túnica llarga fins al sòl, amb mànegues llargues i colors intensos però sense estridències. Damunt, una sobre túnica oberta als costats, aportant volum i moviment.

El vel és clau. Cobreix el cabell, el cap… i defineix tota la imatge. És, probablement, l’element més recognoscible.

Els adorns són pocs, però amb intenció: algun detall brodat, peces ben triades. Sense excessos.

Una conclusió final

Si la filà Judíos es vestira tal com ho feien en el segle XIII, el resultat seria molt diferent del que veiem en l’Entrada. Més urbà que militar. Més pròxim a un erudit o a un conseller que a un guerrer. Una estètica basada en la sobrietat, en la qualitat dels teixits, en els detalls… i en una elegància que no necessita fer soroll.

Però clar, això és la història.

La Festa, en canvi, és emoció, espectacularitat i reinterpretació. És barrejar segles, influències i imaginari fins a crear alguna cosa única. I per això ens agraden estos exercicis. Perquè ens permeten mirar arrere sense deixar de mirar avant. Imaginar com eren… mentre continuem celebrant com som.

Que al final, com sempre, tot acaba en el mateix lloc: en el carrer, en la música… i en la Festa.

UN JOC... MOLT NOSTRE

Al final, tot açò no deixa de ser un entreteniment. Un d’eixos jocs que només s’entenen en clau festera alcoiana, quan la història, la imaginació i el sentiment es barregen sense necessitat de posar massa filtres.

Però també té alguna cosa bonica. Perquè, entre línies, ens recorda que darrere de cada filà hi ha un relat. Una història que va començar fa segles i que, any rere any, continuem reinventant.

I això sí que no és cap joc. Això és Festa. Estigueu atents, continuarem jugant.